L’historiador Ferran Garcia Oliver matisa el mite del segle d’or valencià a la UCE

S.BENNASAR. Prada. Els mites que envolten les ciutats estan per ser matisats. Com a mínim. I un dels millors llocs per començar a reflexionar sobre com es transmet la història i sobre com els seus mites i les seves realitats es van passant de generació en generació és la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, la capital del conflent (i durant els dies en què dura la UCE la capital cultural dels Països Catalans). Una de les ciutats mítiques de l’imaginari català és la València de la segona meitat del segle XV i primera meitat del segle XVI, la de l’anomenat segle d’Or, aquella que transitaren Ausiàs March, Joanot Martorell o Roís de Corella i aquella on es va imprimir la primera Bíblia en català.

L’historiador i escriptor Ferran Garcia Oliver va acostar als seus alumnes pradencs aquesta València on es respirava “erotisme ambiental” i que era “la ciutat més lasciva de tota Catalunya”.

Però quins són els motius que poden explicar el floriment de la ciutat en el moment finisecular i en la transició fronterera entre l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna? Garcia Oliver explica en primer lloc la circulació de capitals. “Les bases productives permeten tot un seguit d’exportacions que fan arribar capital. Els principals productes exportables eren el sucre, l’arròs i per descomptat el tèxtil de mitjana qualitat”.

Aquesta arribada de capitals a la ciutat que en aquells moments era la principal de la corona d’Aragó no es queda a la butxaca dels prohoms que els aconsegueixen, sinó que s’inverteixen en un pla per embellir la ciutat: els nobles construeixen o reformen els seus grans palaus, a la vegada que l’església inicia també la construcció de nombroses esglésies (i la de la Catedral), mentre que el municipi farà alguns dels seus principals edificis com les Torres de Serrans i, sobretot, la Llotja, acabada el 1498.

“Amb la Llotja i les seves columnes helicoïdals el municipi vol mostrar l’ascensió i esdevé una metàfora de plenitud, a la vegada que esdevé una gran obra de propaganda i d’autoafirmació política”, assegurà Oliver.

Un altre dels motius que pot explicar el floriment d’aquesta València és la influència i importància dels papes Borja, “que posen els valencians al cim del món eclesiàstic i polític de l’època” i que es tradueix en un lideratge i un prestigi espiritual important que havia tingut en la canonització de Sant Vicent Ferrer un dels seus principals cims.

I és clar, així la València de finals del segle XV obté el lideratge econòmic, el polític i el cultural de la corona d’Aragó. Ara bé, feta la llei feta la trampa, perquè si bé València es converteix en el pulmó financer de la corona, molt poques vegades és en benefici propi, ja que aquests doblers varen servir per pagar les empreses militars dels Trastàmara, en primer lloc la fal·lera napolitana d’Alfons el Magnànim, i després la conquesta de Granada de Ferran el Catòlic (una operació que Garcia Oliver xifra en més de vuit milions de sous).

El 1499 València obté la seva universitat, que arriba de forma molt tardana “i que possiblement sigui una forma de regulació i control del pensament en una València on hi havia molt d’ensenyament lliure, bons mestres i preceptors privats, com els que tenien Martorell, March o Roís de Corella”. I és clar, una ciutat culta tenia inquietuds culturals i de fet València és la primera ciutat de la Península Ibèrica on arriba la impremta (primerament en mans alemanyes) que implica un abaratiment de costos de producció dels llibres i la democratització del coneixement. Curiosament Garcia Oliver ha establert que qui més llegia eren les dones i que els llibres deixen de ser un objecte rar a les cases, com palesen els testaments “i no cal oblidar que molts circulaven de mà en mà”.

I aleshores, com és que s’enfonsa la ciutat després del gran cant de cigne, com arriba l’ensulsiada? Garcia Oliver explica que “és un tema que s’ha d’estudiar més perquè els darrers 25 anys del segle XV i els primers 25 del XVI han rebut molts pocs estudis i estan molt desasistits” i que entre els motius que poden explicar l’enfonsament hi ha l’esquerdament de la pau urbana i l’augment del descontent de les classes populars que arribarà a les Germanies; la cacera brutal contra els conversos per part de la Inquisició Espanyola “que fulmina el gruix intel·lectual del país i que sobretot té un exemple molt clar amb la persecució de la Bíblia valenciana, i el control dels dirigents sobre els pobres i la pobresa perquè ja molestaven”.

Amb tot això hi havia una València més fosca, més humida i soterrada sota la lluentor, però una València molt més real que explica i fa bona la frase que assegura que “tots som glòria i merda”.