El divan dels periodistes adjectivadors

La setmana del llibre en català ha fet seure al divan els periodistes. Més que al divan a les cadires de plàstic de cada any i a l’ombra (alguns) de la Catedral de Barcelona, com si fos un símbol: alguna cosa d’espiritual té el periodisme avui en dia, però també molt de material. I ja se sap, n’hi ha de bo i de dolent.

Ramon Barnils era un d’aquests periodistes que sabia fer bé la seva feina. Fou un d’aquests periodistes que ara en diuen compromesos. Potser simplement n’hauríem de dir periodistes i prou. L’adjectiu sobra. La resta són publicistes, palmeros o tenen hipoteques. Ara el seu nom enquadra a un col·lectiu que agrupa tot un seguit de professionals amb ganes de fer bé la seva feina. I una de les millors maneres possibles és a través de llibres com Castor, la bombolla sísmica, de Jordi Marsal, publicat per Edicions Saldonar i presentat a la Setmana amb el suport de la periodista Irene Ramentol i de Júlia Urgell.

L’editor de Saldonar, Francesc Gil, comentava ja fora de la taula rodona que “aquests llibres són molt interessants perquè suposen una manera de fer periodisme arrelada al territori, molt ben fets i a la vegada molt immediats”, mentre que Marsal explicà que “aviat sabrem com acaba el cas”.

La Setmana del Llibre en Català 2014 from La Setmana on Vimeo.

No són els únics que han passat pel divan, la taula rodona posterior ha estat la de flagel·lació sobre la presència dels llibres en català als mitjans de comunicació i hi han participat Laura Basañaga, de Núvol, Pilar Argudo, de la Ser i Carles Geli, de El País. La taula l’havia organitzada aquest miracle de llibreria que és No Llegiu. Sento al començament que estem molt millor que fa deu anys. Certament. Però si ens remetem a les estadístiques veurem que als principals suplements en català i en paper dels diaris la proporció de ressenyes del 2014 en narrativa és de quatre traduccions per cada una de llibres d’autors que escriuen originàriament en català. D’això se’n diu autoodi, tendències o vicis? Certament la ràdio i internet obren el camp a una major presència dels llibres en català als mitjans, però ens alerten de bon començament dels comunity mànagers i de les campanyes virals: no tot és tan espontani com bonament pot pensar-se.

El matí continua amb Assumpta Maresma, de Vilaweb; Ernest Alòs de El Periòdic, i Valèria Gaillard de El Punt Avui debatent sobre La insostenible lleugeresa del periodisme cultural. El títol fa patxoca. Molt més que el temps i les pàgines que els mitjans de comunicació atorguen habitualment a cultura. Si parlem dels comptes corrents dels periodistes que s’hi dediquen, sobretot dels mercenaris a tant la peça, quasi podríem qualificar-los de volàtils, de tan lleugers com són. Val més no parlar de coses tristes.

El periodisme ha passat pel divan durant la setmana, sí, però potser entre tots ens hem buscat haver de passar per cal psiquiatra. Potser vam començar el dia que vam haver de posar adjectius al darrera de la paraula periodista.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: