“Llegir Xammar hauria de ser obligatori per a qualsevol periodista català o que escrigui en català”

 

Joan Safont (1984) és el comissari de l’exposició sobre Eugeni Xammar que s’inaugura dilluns a la sala Cotxeres del Palau Robert amb el títol “El periodista que va explicar el món” i que servirà per cloure els actes dedicats al periodista durant el centenari. Parlem amb ell durant el muntatge de l’exposició.

-Diuen de vós que sou un home jove que ha llegit tant com dos homes de seixanta anys…

-Llegir no té cap mèrit, només és valorat per la gent a qui li agrada. Per a la majoria de gent ser llegit no té cap importància perquè no llegeixen o si llegeixen ho fan només com a passatemps. Jo no en sóc partidari.

-Reclameu, doncs, un lector implicat?

-Jo crec que la lectura ha de ser per formar-se, per aprendre, per patir, per viure una experiència transformadora.

–Xammar és d’aquestes lectures transformadores?

-És clar, hauria de ser una obligació prèvia per a qualsevol periodista català o que escrigui en català llegir-lo. És extrapolable als grans autors europeus. Ara sembla que se’n parli a les universitats, però em fa la sensació que tothom sap qui era Kapucinsky, que està molt bé, però que a Xammar, que era un gran corresponsal no l’han conegut prou, ep, i a tants d’altres com Pla, Gaziel, Segarra, Carner, Soldevila, Irene Polo, Just Cabot i tants d’altres.

-Potser a Xammar l’hem conegut més gràcies a un gran de l’edició tristament traspassat com és Jaume Vallcorba…

-Sí. Josep Pla havia vaticinat que en Xammar moriria inèdit en forma de llibre i quasi va ser així. Xammar va tenir temps de preparar les seves memòries 60 anys d’anar pel món per a l’editorial Pòrtic, però varen ser publicades després de la seva mort. Després d’això qui el va reivindicar va ser en Jaume Vallcorba per a Quaderns Crema. Els lectors li hem d’estar agraït pel fet que en Vallcorba va voler situar-lo a la mateixa alçada que autors com Stefan Zweig. Amb la publicació de Periodisme, que és el recopilatori d’articles, ja vam veure un Xammar que era més periodista que personatge, perquè potser se l’havien menjat les memòries i en els darrers temps en Vallcorba parlava de Xammar com el jueu errant.

-Creieu que algun dels periodistes contemporanis tendrà la transcendència com per a què li dediquin una exposició d’aquí a cent anys?

-Ho desconec. Ara tenim la normalitat de tenir la televisió, la ràdio i la premsa escrita en català i en canvi en aquells temps això era més complicat i potser per això ens ho mirem amb l’excepcionalitat que atorga la distància.

-És molt possible que en aquesta exposició hi vingui gent que no sap qui és Xammar. Què hi trobarà?

-Una primera aproximació a un personatge que no forma part del nostre imaginari col·lectiu. Es trobaran deu articles del periodista emmarcat entre dos fets cabdals com són la primera i la segona guerra mundial. Serà una antologia molt bàsica que emmarcarà el personatge.

-I com heu arribat vos a ser el comissari de la mostra?

–M’imagino que un dels mèrits és per haver estudiat la revista Ibèria, de la qual Xammar arriba a ser redactor en cap i on explica molt bé la primera Guerra Mundial. Segons un altre gran periodista de l’època, en Claudi Ametlla, és on Xammar es va acabar de convertir en periodista. Ve pel meu interès per aquesta època.

-Creieu que aquesta exposició hauria de ser visitada pels estudiants?

–Sí, i tant, pels de secundària i també pels estudiants de periodisme, que així poden conèixer un personatge clau en les arrels d’aquest ofici a Catalunya i que va ser capaç d’explicar els grans esdeveniments per al públic català.

SEBASTIÀ BENNASAR