Antònia Carré-Pons

“Tothom té una història increïble per explicar”

Antònia Carré-Pons és una dona de lletres que ha tocat moltes tecles en aquest món. Medievalista, assagista, novel·lista, ara publica amb Meteora la novel·la Rellotges en temps de pluja. En parlem en aquesta entrevista.

-Heu ambientat la vostra novel·la en un espai geogràfic poc habitual en la novel·la barcelonina com és el Parc de la Ciutadella i l’Arc del Triomf. Hi ha algun motiu concret?

-Sempre hi ha un motiu concret al darrere de qualsevol excusa, oi? De fet, durant uns quants anys de la meva vida em vaig bellugar amb freqüència pels carrers de l’Eixample que hi ha prop d’aquests dos indrets. Necessitava un escenari concret i aquest m’anava bé perquè hi ha el parc a prop. Volia fer córrer una de les dones de la novel·la, la Rita, i necessitava un parc on pogués anar a fer exercici. Així és que vaig ambientar la novel·la aquí. Però si la pregunta era: la novel·la podia estar situada en un altre indret de Barcelona? La resposta és que sí. Hauria pogut passar el mateix prop del Parc Güell, posem per cas…

-Tot i això no és una geografia única, ja que aquesta novel·la també permet viatjar per força indrets…

-Sí. Hi ha una dona, la Julia, que és nascuda a Almería, concretament al Cabo de Gata, i aquesta zona preciosa d’Andalusia també té un paper important a la novel·la. Hi és perquè la conec bé: n’he resseguit totes les platges, que tenen una aigua transparent com la del Carib. I el paisatge és espectacular. Ara, també l’hauria pogut fer néixer a Granada, la Julia, però mireu, és que el Cabo de Gata m’encanta. També hi ha Viena, que és una ciutat que té una importància cabdal en la vida del rellotger, relacionada amb una pel·lícula, el Tercer home, que m’agrada molt. També hi ha Cracòvia, perquè és una ciutat que marca l’existència de la Rita i el Tadeusz, el seu company. I també hi ha Sant Pol de Mar, el rellotger hi va un dia d’excursió, encara que no va pas a veure el rellotge…

-Sou una franctiradora literària: novel·la juvenil, assaig, novel·la satírica, prosa poètica (i a més a més tota la vostra vessant acadèmica). A què respon aquest tempteig en els diferents gèneres i en quin us sentiu més còmoda?

-És que tinc com un neguit a dins… M’agrada experimentar, escriure coses diferents… I vaig fent el que em demana l’ànima en cada moment de la vida. No ho sé en quin gènere em sento més còmoda, la veritat. Jo diria que el gènere em tria a mi i quan se m’arrapa, m’hi sento bé. El que sí que sé que no faré mai és escriure poesia. És un gènere que admiro i pel qual no estic gens dotada, ho reconec. Una única vegada vaig escriure un poema. Era espantós.

-Diu el vostre editor que aquesta és una gran novel·la de personatges…

-El meu editor és una persona encantadora i un home savi. Si ell diu que és una novel·la de personatges, deu tenir raó! He intentat descriure l’ànima de quatre personatges diferents, tres dones i un home, les seves emocions, els seus dolors, les seves alegries. He procurat, també, que cap dels quatre no tingués més importància que els altres.

Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec.

Barcelona. © Fotografies de Carles Domènec.

-Teniu una llarga trajectòria en el món de les lletres. Com heu anat a raure a Meteora i què creis que aporta aquesta mena d’editorials a la literatura catalana contemporània?

-Doncs hi he anat a raure (aquest verb sempre em fa pensar en el començament d’Els sots feréstecs de Raimon Caselles: “A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni?”) per atzar, per casualitat, que és com realment van bé les coses. Els vaig enviar l’exemplar, els va agradar, i mireu… hem fet el llibre! Estic molt contenta de com han anat les coses perquè ens hem entès en tot i m’he sentit molt ben tractada. Les editorials independents, petites, precisament per aquestes característiques tenen un tracte molt més personal amb els autors que publiquen i que no som vaques sagrades. Vull dir que als autors consagrats segur que els tracten bé a tot arreu, però als altres…

-Tornem per un moment al vostre llibre: sembla que hagueu volgut fer un gran cant als ciutadans anònims, als normals, a aquells que viuen la vida real…

-Sí. Això és ben intencionat. Volia parlar de persones normals a les quals els passen coses normals. O força normals, almenys. Tothom té una història increïble per explicar, el que passa és que potser no ho sap. De vegades, quan viatjo en transport públic ho penso. Em miro la gent del meu voltant i em pregunto si no amaguen una història extraordinària al darrere d’aquelles aparences tan normals…

-Col·laborau en la premsa diària, en les seves pàgines culturals, com valoraríeu el periodisme cultural i la crítica literària que s’hi exerceix?

-El periodisme cultural és tan necessari com el polític, l’econòmic o l’esportiu. En aquest sentit, penso que als mitjans de comunicació catalans hi ha de tot, com en qualsevol país normal. Hi ha crítiques literàries sinceres i ben fetes, però també n’hi ha d’escrites per compromís i que no gosen criticar a segons qui… Però tant els diaris de paper com els digitals o les pàgines especialitzades fan una funció importantíssima, que és informar i orientar el públic. La gent vol saber què s’escriu, què es canta, quines obres de teatre es fan… i després ja triarà el que més li convingui! L’important és que es coneguin les coses que es fan, i aquesta és una de les funcions primordials del periodisme cultural: s’ha de divulgar el que s’escriu en català. És un compromís amb la cultura que ens justifica.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Entrevista

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: