L’editorial Moll ha tancat les portes després de tres anys de lluita intensa per la supervivència que ha comportat un rossegall de decisions impopulars i a la vegada una campanya de solidaritat envers l’empresa editora que algun dia s’haurà d’estudiar en profunditat. El tancament suposa la desaparició d’una casa històrica en el món de l’edició en llengua catalana a tot el territori i és, potser, una al·legoria de com han canviat els processos editorials a casa nostra i el mal que li han fet a empreses com Moll, que amb una estructura mitjana no ha pogut o sabut adaptar-se als canvis.
Moll ha durat prop de vuitanta anys editant en català i ha aconseguit algunes fites fonamentals: ser la primera editorial en publicar en català després de la prohibició del franquisme –es van cercar subterfugis legals i trampes però així fou-; ha estat una empresa imprescindible per tirar endavant una de les obres més magnes del país, el Diccionari Català Valencià Balear o l’Alcover Moll, que amb els seus deu volums va servar-nos la parla d’una manera molt més completa que no pas el diccionari Fabra; i ha estat fonamental per visibilitzar un corpus de tradició que ha marcat molts escriptors com a mínim illencs: les Rondalles mallorquines de Jordi d’es Recó, és a dir, la fixació per escrit del patrimoni oral que va fer mossèn Alcover i que ha sembrat l’imaginari de moltes generacions de Joanets, Bernadets, princeses, àligues, jaies, flors romanials i tota la pesca. Sense la seva publicació és molt possible que s’hagués estroncat la transmissió oral i aquest patrimoni s’hagués perdut per sempre.
No acaben aquí les fites. Moll es va caracteritzar durant un temps per fer les coses ben fetes i així s’explica l’anècdota de Vicent Andrés Estellés, a qui un dia li varen dir que passàs pel mític local de la Torre de l’Amor a signar contracte. “Xé, collons, un altre virgo que em trenquen”, diuen que contestà el poeta, que ja havia publicat uns quants llibres i a qui, evidentment, mai no li havien fet cap contracte ni li havien pagat drets d’autor. La vella editorial Moll encarnava un concepte molt mallorquí de treballar: “primer sa feina ben feta, i després cobrar”.
El catàleg de l’editorial és impressionant, i durant un temps tothom volia publicar a una casa que tenia entre els seus assessors editorials un homenot com Josep Maria Llompart –els estudis de Pilar Arnau ja parlen de la importància del poeta a l’editorial-. Ser-hi era un honor i lluïa.
Ara bé, les crisis econòmiques i la gestió han estat sempre complicades i a poc a poc anàvem llegint notícies desencoratjadores, que vénen de molt lluny: la venda de les calaixeres del diccionari al Govern, per exemple, i altres fets vinculats amb el patrimoni feien intuir que les coses no anaven del tot bé. I és que gestionar un fons viu amb tants títols i sense destruir stocks devia ser molt complicat. Moll era també una distribuïdora i una llibreria i controlava, diguéssim tot el procés productiu. Però els temps canvien i les empreses mitjanes són les que pitjor s’hi poden adaptar. L’entrada de noves tecnologies com les impremtes digitals que permeten tirades molt curtes, la gestió logística de magatzems i de distribució i altres possibilitats en la reducció dels costos són el que expliquen l’èxit –molt relatiu, però certament amb costos molt menors- de les editorials petites o microeditorials. Estructures de dues o tres persones fent llibres des d’un domicili particular, per exemple. Moll no podia ser això, però estam en un moment en què cal una distribució molt bona i una reducció dràstica del cost per exemplar per poder sobreviure. O fer tiratges molt curts. Certament, en un moment globalitzat com el que vivim ara ser a Mallorca tampoc no ajuda, igual que les diferents polítiques d’ajuda al món del llibre, que han canviat radicalment, i a la vegada s’ha incrementat l’hostilitat brutal dels governs del PP.
Tot això podria explicar la fallida de Moll –no em correspon a mi fer-ho, sinó als seus gestors-, però hi ha un fet molt important: els seus llibres no han connectat amb els lectors. Si els lectors haguessin continuat comprant llibres de Moll –i compte, el catàleg és espectacular- l’empresa potser s’hauria salvat (i amb entrada de capitals no familiars fa una quinzena d’anys potser també). I per què la gent no els ha comprat? Doncs jo crec que hi ha hagut un problema de comunicació: els llibres de Moll no són habitualment als prestatges de les llibreries barcelonines, per posar un cas, que és una part molt important del mercat. I la presència als mitjans alternatius que fomenten el boca-orella com blocs, facebook i twitter, tampoc no és massiva. Moll estava associada encara massa a una editorial de prestigi i el divorci amb els lectors i els compradors de llibres ve de lluny. Una editorial mitjana no es pot sostenir en base a pocs compradors, per molt que comprin molts llibres i siguin molt fidels. Això per si sol no basta.
El seu tancament obre a més alguns interrogants: què passarà amb el fons i amb els llibres que estan escampats per les llibreries? Implicarà algun daltabaix econòmic immediat tant per a llibreters com per a altres editorials com per als autors que no cobraran les liquidacions i que potser ara ja ho donen per perdut definitivament? Cal recordar que l’enfonsament de l’Arc de Berà –d’acord, era una distribuïdora, però d’aquelles que tothom pensava que mai no s’enfonsarien- va afectar de forma directa a tot el sector. I després cal saber, també, què passarà amb els arxius editorials, un patrimoni que crec que encara està per esporgar i d’on podrien sortir algunes joies. El tancament de l’editorial Moll és sens dubte una mala notícia per a tots, però és un símbol de com és de necessària una reconversió industrial en un sector que necessita reconvertir-se a marxes forçades. Fóra bo que no es perdi del tot la feina feta.
Haurem de veure com continua el procés, però ara mateix hi ha un grapat d’escriptors que ens hem quedat amb una pila de llibres –ben fets i ben editats en la majoria dels casos- orfes. És una llàstima que els pitjors vaticinis s’hagin complert i també haurem de veure en quina posició queden els treballadors de la casa i les famílies afectades i com, dins el naufragi, es pot salvar alguna cosa.
SEBASTIÀ BENNASAR
L’eclipsi
A l’escola, una de les millors coses que podia succeir, era que el professor decidís llegir-nos una rondalla mallorquina de l’aplec d’en Jordi des Racó, un tresor literari que el filòleg Antoni Maria Alcover recollí de la rica tradició oral. Fa pocs dies, l’artista Perejaume confrontà la rondalla ”Es raïm del rei moro amb set pams de morro’ amb un text de Jacint Verdaguer a una de les vitrines de l’exposició ‘Maniobra’ del Museu Nacional de Catalunya de la muntanya de Montjuïc i insistia en el valor lingüístic, social i cultural d’aquests texts per a infants.
Avui al migdia, els periodistes rebíem el comunicat de l’Editorial Moll on es recordaven els greus problemes econòmics de l’empresa, el mecenatge popular per editar el volum sisè de les rondalles mallorquines i la inevitable decisió de tancar les portes després de 80 anys d’activitat. Francesc de Borja Moll fundà l’editorial l’any 1934, continuant la tasca d’Alcover amb la publicació de les Rondalles mallorquines.
Amb el temps, he entès que de mallorquins n’hi ha de dues castes: els que han llegit les rondalles i els que no les han llegides. Per ventura la lectura del recull d’Alcover és un tret que confereix una identitat de manera més profunda que moltes banderes i institucions. Més enllà dels errors de gestió que s’hagin pogut cometre i que jo no sóc capaç de valorar per una qüestió d’ignorància mercantil, sí m’atreveixo a avergonyir-me de les institucions que permeten el final d’un llegat tan important. La mort de Moll ens aboca a un abisme imprecís i perillós les conseqüències del qual són difícils de predir.
No hem d’oblidar l’obra més important de l’empresa: els deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear, iniciada amb el segle XX i completada per Borja Moll el 1962. És el cim de l’editorial però també de la llengua catalana a Mallorca, i causa de molts dels mals de cap de l’empresa en qüestions econòmiques. És molt rellevant que un projecte cabdal com el Diccionari no hagi estat sostenible. Fa tot just dos dies llegíem l’arribada a les llibreries de la 23 edició del diccionari de la Real Academia Española, farcit de noves entrades i accepcions. I aquesta diferència substancial situa el múscul intel·lectual del país i la salut de l’ànima de cada cultura. El Diccionari, per contrast amb el de Pompeu Fabra, precisament posà l’accent en una visió del català on el pes es trobava a tot el territori, i no tant en la circumstància demogràfica de la capital barcelonina. No entenc com els polítics de Balears no són capaços de convertir aquesta feina en el seu eslògan. El diccionari de Fabra ocupa un tom mentre que l’Alcover-Moll són deu volums. Ni millor ni pitjor, és un bon indicador d’una visió de la llengua, que s’acaba d’eclipsar.
CARLES DOMÈNEC.
Bearn 