La guerra real de Vayreda

En els darrers temps és comuna la conversa entre tot un seguit d’escriptors menors de quaranta-cinc anys: és molt difícil llegir determinats clàssics de la nostra literatura, en molts de casos per pur desconeixement (cas d’autors que no s’han incorporat a l’imaginari com Soldevila, Ferran Canyameres, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Rafel Tasis, Eugeni Xammar, Benguerel i tants i tants d’altres homes de lletres amb carreres silenciades per la Guerra Civil i l’exili), en altres per la dificultat de trobar edicions de les seves obres a l’abast (ni tan sols a les biblioteques) i en altres per un cert respecte a enfrontar-se a les seves obres, sobretot quan aquestes són del XIX o dels primers cinquanta anys del segle XX.

Per això mateix, cada vegada que una editorial recupera un clàssic de les nostres lletres i el posa a l’abast dels lectors contemporanis (això vol dir, en edicions acurades que mantenen l’essència de l’obra però que a la vegada l’acosten al lector contemporani) és un motiu de joia i festa, sobretot quan el resultat és poder llegir els Records de la darrera carlinada de Marian Vayreda (Olot 1853-1903) que ara ha recuperat L’Avenç en la seva sèrie Literatures.

Què ens explica el llibre? Doncs ni més ni manco que les aventures del jove Vayreda en les partides carlines, en concret durant la tercera guerra carlina, la de 1872-1876, en la qual va participar ben activament. Vayreda va donar el text a impremta més de vint-i-cinc anys després. En canvi, La punyalada, considerada de forma unànime la seva millor obra, es va publicar el 1904, pòstumament.

És aquest un llibre més sobre una guerra més? La resposta hauria que ser que no. I no ho és perquè Vayreda usa una primera persona molt efectiva per mostrar-nos a la perfecció la guerra a la petita escala, així com ell la coneix, com ell hi participa. Oblida per un moment els contexts generals i se centra en emocions tan humanes com el baptisme de foc o el desconcert a la batalla. Hi ha moments en què el llibre recorda les magnífiques pàgines inicials de La Cartoixa de Parma on Stendhal explica amb un encert molt gran el desgavell d’una batalla napoleònica i altres en què entronca amb la cruesa i la tendresa de La insígnia roja del coratge de Stephen Crane (per cert, hi ha una molt bona traducció d’Edicions de 1984).

La guerra de Vayreda és una guerra humana, amb por, tristesa i sobretot incomprensió. Per això llegir aquest llibre és important i per això és una gran notícia la seva recuperació.

SEBASTIÀ BENNASAR