Els traductors Pau Vidal, Maria Llopis i Pau Joan Hernández parlen del seu ofici en el gènere negre

La llibreria Ona va acollir aquest dijous dia 20 de novembre un interessant debat sobre la traducció literària de novel·la negra. L’acte el va organitzar l’associació en Negre, entitat destinada a la defensa de la novel·la negra en català, i va ajuntar tres persones que en saben un niu de matar de forma bastant secreta: Pau Vidal, Maria Llopis i Pau Joan Hernández. Entre els tres han posat en català obres fonamentals com les d’Andrea Camilleri, Arnaldur Indridason o Stieg Larsson, entre molts d’altres.

La reflexió sobre la seva feina va discórrer en un ambient de novel·la negra. Primer de tot, van aparèixer els calers. I una conclusió tràgica i comuna: l’ofici de traductor no només està poc reconegut i mal pagat, sinó que de cada vegada aquests pagaments es demoren més, sobretot quan més important i més gran és l’empresa editorial que fa els encàrrecs. Uns encàrrecs als quals no poden dir que no perquè són en la majoria dels casos una de les parts més importants del sou que els tres duen cap a casa. “I a més a més és la feina que més ens agrada”.

Pau Vidal va reconèixer que el seu cas era una mica privilegiat perquè en el cas de Camilleri no només ha pogut traduir directament de l’italià i del sicilià –Vidal va qualificar de llengües les que es parlen a la zona meridional d’Itàlia “potser no molt reglades, però si molt emprades, especialment pel que fa al teatre” i no va dubtar en definir-les com “les llengües de la màfia- sinó que al cap del temps ha pogut establir una bona relació amb Andrea Camilleri. En canvi, Maria Llopis i Pau Joan Hernández van haver de traduir els seus autors partint de la intermediació del francès, i en el cas de Larsson a sobre l’autor ja era mort, amb la qual cosa no hi havia preguntes possibles.

La traducció de novel·la negra estrangera al català té una tradició llarga d’ençà que Manuel de Pedrolo encetàs la col·lecció La Cua de Palla per a Edicions 62 i maldàs per incorporar al català un catàleg extens i de primera qualitat sobre el gènere. Unes traduccions que en molts de casos necessiten una actualització, perquè tots ells varen assegurar que “una traducció necessitaria revisar-se o actualitzar-se com a mínim cada 25 anys”, tot i que explicaren que potser “ara que ens hem alliberat una mica de la dictadura dels correctors” potser puguin durar una mica més.

La vicepresidenta de l’associació En Negre, Anna Maria Villalonga, va explicar que “la trobada s’ha organitzat per contribuir a donar una major visibilitat als traductors i especialment als que es dediquen al gènere negre, perquè massa sovint són bastant ocults i no ens hi fixem, i fan una feina molt i molt necessària”. La conversa –la llibreria Ona s’havia habilitat en forma de semicercle perquè el debat fluís millor- va suscitar prou atenció d’un públic que va interrogar els “assassins secrets” sobre aspectes com els terminis de lliurament, els horaris que feien i les dificultats, per exemple, d’incorporar l’argot o les matisacions de paraules sobre la neu, per exemple.

I els traductors es delectaren amb anècdotes, curiositats i comentaris de tota mena, com el famós batí que en Pau Vidal es va comprar per poder encarar millor la traducció d’una obra com El Gatopardo, de Lampedusa; el despertador rigorós a les 6 i 20 del matí de Maria Llopis o la carta desesperada per saber el gènere d’un nen o nena basc que va haver d’enviar en Pau Joan Hernández a l’autor del conte que estava traduint.

Al final, una conclusió: malgrat estar mal i tard pagats i poc reconeguts, tots tres (i esperem que puguem fer-ne una extrapolació) reconeixen que aquesta feina els apassiona. I als lectors també!

S.BENNASAR