La memòria de Patrick Modiano

Hi ha escriptors fonamentals de la cultura europea que han tengut mala sort pel que fa al procés de recepció fora del territori nacional d’on provenen. Patrick Modiano i la llengua catalana són un exemple perfecte de l’afirmació, tot i que en els darrers temps Proa ha iniciat un procés de traducció dels llibres de l’escriptor francès i ara per exemple s’acaba de posar a l’abast dels lectors L’herba de les nits.

Modiano (1945) ha fet de la memòria històrica i de la indagació sobre la responsabilitat dels ciutadans francesos en diferents moments del segle XX el pal de paller sobre el qual ha erigit la seva obra. I si primer va començar desmantellant el mite de la França resistent contra el nazisme i va abundar en la responsabilitat de la col·laboració dels francesos amb el règim nazi (com palesa la seva anomenada “Trilogia de l’ocupació” iniciada el 1968), a poc a poc han estat els anys 60 i el París d’aquella època el que ha centrat la seva obra, per on planeja també el conflicte de la guerra de descolonització argeliana. La identitat serà el tercer gran tema de l’obra de Modiano.

Modiano és, sense dubte, un dels millors escriptors europeus de la segona meitat del segle XX i els seus temes –tan arrelats a la França d’aquest segle XX- són perfectament universals després dels traumes de la II Guerra Mundial i els misteris oberts, així com també després de l’arribada de la postmodernitat i el mal entès relativisme.

A L’herba de la nit (Proa, 2014), Modiano recupera el seu alter ego literari, Jean, i el situa en els anys 60 i en la contemporaneïtat. El narrador recupera la memòria d’una noia que de sobte va desaparèixer i més de 40 anys intenta trobar-ne de nou el rastre. La seva indagació en alguns moments adopta la tonalitat d’una novel·la negra (hi ha una doble investigació, la de la noia –protagonista en absència- i la d’un assassinat accidental en el qual podria haver estat implicada), però en realitat Modiano va molt més enllà: ens està fent el retrat del París perdut i ens està mostrant la forja de l’escriptor.

Així, aquell quadern negre on apuntava les coses més inversemblants quan era jove s’ha convertit en un “aide-memoire” fonamental per poder reconstruir aquell moment perdut. Els personatges foscos, un París en total transformació i la presència del propi Jean fan la resta. Modiano crea una nova “nouvelle”, el gènere en el qual se sent absolutament còmode (i que potser explica la seva escassa recepció a casa nostra, ja que aquest sembla ser un producte especialment odiat per les editorials), que és una porta oberta a immenses possibilitats: la reflexió sobre la identitat; la reflexió sobre la pèrdua de la ciutat i la seva transformació, i la reflexió sobre com ens deixam seduir i enganyar a la vegada.

Tot, és clar, amb la dosi habitual d’excelsa literatura que acompanya l’obra d’aquest escriptor majúscul de llibres petits.

SEBASTIÀ BENNASAR