Més vells, més pobres i més maltractats pels editors i de la indústria en general. Així estan en general els escriptors en llengua catalana, o com a mínim així es desprèn de l’Estudi “Escriure en català: estat de la professionalització. Els efectes de la crisi econòmica sobre el col·lectiu d’escriptors, 2014”, que acaba de publicar l’AELC, associació d’Escriptors en Llengua catalana i que demostra quecolm que es notava i que ara se sap cert: els escriptors estan molt pitjor que fa set anys (com gairebé la immensa majoria de col·lectius professionals del país).

El president de l’entitat, Guillem-Jordi Graells ha destacat un envelliment dels associats, potser perquè els col·lectius més joves no creuen en aquest sistema de representació i ha destacat un fet clau en l’aspecte econòmic: el 2007 un 32% dels escriptors afirmaven guanyar entre 5.000 i 10.000 euros en concepte d’escriptura. Ara en són només un 6%. És a dir, aquells escriptors que ja eren semiprofessionals i que estaven fent passes per esdevenir professionals han patit una bufetada de realitat: el país no està per a mantenir lletraferits. Només un 10% dels escriptors reben més del 50% dels seus ingressos en concepte d’escriptura i un altre 10% perceben entre el 20% i el 50% per aquest concepte. El 80% restant dels escriptors pràcticament ho fan per amor a l’art.

I si traduïm aquests percentatges a xifres. Doncs com tot. Malgrat ser una mitjana, el descens no enganya: Dels 5550 euros per càpita del 2007 als 3.867 de l’actualitat, però ja se sap que a les mitjanes el que sol passar és que els de dalt es mantenen i on cau dràsticament la percepció és a les classes mitjanes i baixes. En aquest cas també. Resultat: l’estroncament de moltes carreres literàries en cerca de professionalització. Tot i això, el president Graells assegurà que la davallada és similar a la patida en altres àmbits lingüístics. Ja ho diuen, qui no es consola és perquè no vol.

I lògicament, les dades han comportat tot un seguit de derivades: més escriptors que creuen imprescindible la relació amb les institucions en forma d’ajuts; una davallada generalitzada de la qualitat de vida i una tornada a l’amauterisme que es palesa, per exemple en l’acceptació de determinats contractes-escombraria amb les editorials o en la posició dels traductors, exposada per Bel Olid: un 80% dels traductors s’hi dedica esporàdicament i només el 5% tenen la traducció com a única dedicació. I una dada: es tradueixen moltes més obres del castellà al català que no pas a la inversa, amb tot el que això comporta de cara a la projecció exterior dels autors catalans.

En conclusió, un informe que mostra que els escriptors en català no es poden guanyar la vida amb el seu ofici i, pel que sembla, trigaran molt en poder tornar-ho a fer.

SEBASTIÀ BENNASAR