El professor Àlex Martín analitza l’obra policíaca de l’Edgar Allan Poe català

Un bon dia, Rafael Tasis i Marca (1906-1966) era a Paris. No hi feia vacances. Com tants perdedors de la Guerra Civil va haver d’exiliar-s’hi amb la seva família i fer tot el possible per aconseguir menjar. Tasis va assabentar-se que en una localitat propera podria comprar pastanagues. Hi va anar i després de moltes peripècies les va aconseguir, però tot just arribà l’alarma d’un bombardeig aeri. No hi havia cap més refugi i a l’estació va començar a ordir –per allunyar-se de la por que li provocaven les bombes- la trama d’una novel·la policíaca. Era Un crim al Paralelo, la primera novel·la negra que va escriure –tot i que va ser la segona que va publicar, el 1960- i Tasis va tornar a casa victoriós amb les pastanagues i la idea per fer néixer el gènere negre en la nostra llengua.

L’anècdota està recollida i molt millor explicada a Rafael Tasis, novel·lísta policíac, que acaba de publicar el professor de la Universitat de Salamanca i avui per avui màxim especialista del gènere negre en llengua catalana, Àlex Martín Escribà. Com no podia ser d’altra manera –Martín n’és el director de la col·lecció Crims.cat- el publica Alrevés. En el mateix llibre podem veure, entre molts altres aspectes, com Tasis va fer de traductor ocult de Simenon (en Ferran Canyameres –un altre d’aquests escriptors oblidats- en tenia l’exclusiva, però hi havia uns quants negres que li feien la feina) i sobretot podem assistir a quelcom que ens cal fer: la recuperació i vindicació d’un autor que fou un polígraf de primer ordre.

En aquest sentit, la tasca de Martín és notable, ja que ha exhumat bona part de la correspondència de l’escriptor (posats a trobar-hi un defecte ens hem quedat amb ganes de llegir què més diuen les cartes reproduïdes), ha publicat els textos teòrics que va fer Tasis, ha analitzat la seva obra de creació, ha fixat alguns problemes de nomenclatura sobre el gènere i en definitiva ha contribuït a tenir una visió global de la feina de Tasis al voltant del gènere negre, una obra que ell entenia com a “de servei al país”.

Hi ha uns quants aspectes que cal destacar al respecte de l’obra de Tasis. Martín l’anomena l’Edgar Allan Poe català pel valor fundacional que tenen les seves obres –escrites en bona part a l’exili per no oblidar com era la Catalunya idealitzada de la pre-guerra-. I és cert, Tasis és fundacional i és la baula que connecta els tímids intents de fer novel·la policíaca en català –Cesar August Jordana, Domènec Guansé o fins i tot la mateixa Rodoreda- amb la plena entrada del gènere en la seva vessant més negra –Pedrolo i el seu Joc Brut-. La Bíblia Valenciana, publicada per Tasis el 1955 (ara fa 60 anys) fou la segona obra que va escriure però la primera que va publicar i en les cartes podem veure l’extraordinària acollida de l’obra a l’exili entre els seus amics.

El segon aspecte que destaca potser té a veure amb aquesta recepció que es desprèn de les cartes recopilades: com és possible que bona part de la intel·lectualitat catalana que va elogiar el llibre després fos la primera en considerar la novel·la negra com a subliteratura o com a subgènere, una consideració que en molts aspectes encara no ha superat avui en dia?

El tercer aspecte remarcable del llibre prové de la manera en com Martín, molt encertadament, vincula l’obra de Tasis amb el desenvolupament de la novel·la ciutadana –en aquest cas barcelonina-. Certament, la trilogia policíaca de Tasis permet un recorregut perfecte per la ciutat de Barcelona. Afirma Martín que “amb l’aparició de la novel·la negra als Estats Units assistim a l’agitació d’aquests espais, les diferents formes de vida, la diversitat ètnica, les qüestions d’immigració, les inevitables preocupacions materialistes i la dispar educació de la gent. Aquest tipus de novel·les obren les portes a una àmplia problemàtica social: les ciutats de San Francisco de Dashiell Hammett o Los Àngeles de Raymond Chandler són espais que mostren com la novel·la negra es llança al carrer i es torna violenta davant dels fets. El predomini de la ciutat es complementa amb el retrat de la vida nocturna, els bars de mala mort i les pensions barates que esdevenen escenaris clàssics dins de la literatura nord-americana, indrets que Tasis introduirà a bona part de les seves trames”.

El llibre encara ens aporta unes quantes sorpreses extra i ben agradables: la compilació de tots els texts teòrics de Tasis (una joia per als investigadors futurs, però per a qualsevol amant de la novel·la negra) i la recuperació d’un manuscrit que era l’origen de la quarta novel·la negra de l’escriptor. Apassionant.

Àlex Martín, amb aquesta obra, ha volgut retre un homenatge cabdal i necessari a un home de lletres que esdevé una al·legoria de tota una generació: la d’aquells homes que ens salvaren els mots i el país i avui resten oblidats.

SEBASTIÀ BENNASAR