Els banquers

Gonzalo Gortázar i Isidro Fainé. © Fotografia de Carles Domènec
Gonzalo Gortázar i Isidro Fainé. © Fotografia de Carles Domènec
Gonzalo Gortázar i Isidro Fainé. © Fotografia de Carles Domènec

He tornat a entrar, un any més, a l’auditori de la seu central de La Caixa i he viscut la mateixa angoixa. Hi presenten els resultats de l’any 2014. El procediment és un calc dels anys anteriors. Abans de les 9 del matí, l’entrada del president Isidro Fainé i del conseller delegat, Gonzalo Gortázar, és inquisidora. La rialla impenetrable de banquer. Els flaixos enlluernen els dos protagonistes durant tres minuts. I aleshores comencen les exposicions i un reguitzell infinit de dades econòmiques. És una mena de vòmit d’estadístiques. Es difon un discurs triomfal. Has de localitzar els paranys en les dades descrites. S’ajuden de mitjans audiovisuals, i fins i tot projecten un anunci pensat per a la televisió. El joc periodístic és saber raonar les dades positives de l’entitat i ajustar-les a la realitat. Em resulta un exercici avorridíssim perquè els meus prejudicis i l’escenificació dels banquers provoquen que no em cregui cap afirmació. A la ronda de preguntes dels periodistes, després de dos monòlegs de gairebé dues hores, n’hi ha que s’atreveixen a preguntar qüestions impertinents però Fainé sap mesurar, com un actor, el tempo de la seva resposta: frena el periodista, porta el discurs al seu terreny i accelera el seu atac frontal, sense esverar-se però usant molt bé el gest i la mirada. Si fos un actor de veritat m’impressionaria el seu mètode però no ho fa, és només un banquer, i aquesta circumstància m’allunya inexorablement del seu món.

En acabar la roda de premsa, Fainé i Gortázar comparteixen un cafè amb els periodistes, que els fem la cort, intentant trobar informacions en els seus xiuxiuejos que ens permetin adaptar les cròniques a les necessitats precises del nostre mitjans. Una minúscula confessió serà demà un gran titular. És un moment desagradable que recorda la feina dels periodistes als jutjats, seguint als advocats d’imputats il·lustres, i tractant d’obtenir una simple dada que pugui justificar la redacció de tot un article. Avorridíssim. És un moment de claustrofòbia màxima. El sostre baix del primer pis de La Caixa sembla caure sobre el cap.

L’entitat ha guanyat 620 milions d’euros en un any. Fredament, arribo a la conclusió que no sóc capaç d’assimilar cap ordre de magnitud: 62, 620 o 6200 milions és la mateixa quantitat, molt, massa. Ara entenc el significat de la complicada paraula infinitesimal: és el que em pagaran si ho comparo amb les xifres que citaré a la meva crònica del diari. Definitivament vull fugir d’aquell infern ple de subterfugis.

Abans cerco alguna referència mironiana. A la porta, una hostessa m’obsequia amb un llibre, recomanat pel director general, Jaume Giró, a qui recordo anys enrere del club de tennis. A la primera plana del llibre hi ha una tarja, on s’ha escanejat la lletra del directiu. Justifica l’elecció, ‘Julio Cortázar y Cris’ (Cálamo) de Cristina Peri Rossi. S’agraeix que un matí tan prosaic acabi d’aquesta manera: “La narradora uruguaya Cristina Peri Rossi no fue su amor pero sí su mejor amiga. Este breve libro – que me emocionó el pasado verano- nos habla de la complicidad entre Julio y Cris, de sus confesiones, de sus paseos por París y por Barcelona, de Jazz, de tango, de lluvia, de nostalgia y, sobretodo, de ese sentimiento tan poderoso como es la amistad, a veces más libre e imbatible que el amor”, signa Giró.

Definitivament, si vull sobreviure, he de sortir immediatament de la fortificació moderna que és la Caixa, a la seu de la Diagonal, traspassar els seus murs de vidre negre i arribar al carrer, respirar aire pur, si més no per llegir el present que m’acaben de fer i oblidar aquella atmosfera tan contrària a les intencions finals de la meva vida.

Richard Ford. © Fotografia de Carles Domènec
Richard Ford. © Fotografia de Carles Domènec

Per pair les sensacions del matí, penso en un parell de llibres, tots molt bons. El cinisme de ‘El banquer anarquista’ (Quaderns Crema) de Fernando Pessoa, la força estilística de Núria Cadenes a ‘El banquer’ (Edicions de 1984) on reconstrueix la figura de Joan March, o l’extraordinària història dels pares de Dell Parsons, atracadors ocasionals d’un banc i detinguts, a ‘Canadà’ (Anagrama / Empúries) de Richard Ford, un pes pesant.

Carles Domènec.