Els autors de novel·la negra en català entren en la polèmica i asseguren que gràcies a les xarxes socials augmenten les seves vendes

Senyores i senyors, la polèmica està servida. Aquest ha de ser un dels objectius de tot bon moderador de taula que es vanti de ser-ho i que demostri el seu ofici amb el micròfon a la mà, i a en Rafel Vallbona li sobra ofici i experiència per treure el màxim de suc possible a una taula rodona, encara que sigui a l’hora de l’aperitiu tot i que en un dia entre setmana i amb pluja. I quina és aquesta polèmica? La que va encetar el comissari de BCNegra, Paco Camarassa en una entrevista amb el periodista Carles Geli, quan va afirmar que “Aquí encara es creu que escriure negre és fàcil. Però per fer-ho cal llegir-ne molta, i els nostres escriptors llegeixen poc. I el seu pitjor enemic és Facebook: el temps de lectura el perden a la xarxa social, pensant que així alimenten el personatge i les seves vendes”.

Les rèpliques varen venir de moltes bandes, i per començar, des de la pròpia taula. Margarida Aritzeta, explicà que “gràcies a les xarxes socials he tornat al gènere, perquè a través de facebook l’Anna Maria Villalonga em va contactar per participar a l’antologia Elles també maten (Llibres del Delicte)”. I l’al·ludida, professora de la UB, crítica literària, encunyadora del terme negrot –que sapiguem- i autora també, va assegurar que “al darrere d’aquestes afirmacions hi ha molta por”.

Sigui com sigui, qui més qui manco, en català, sap el que costa vendre un llibre, i encara més si és de gènere negre, i per descomptat, una activa presència a les xarxes socials ajuda a tres fets: augmentar la visibilitat, buscar nous lectors i crear xarxa, és a dir, assabentar-se del que publiquen els companys i que poques vegades es troba en primera instància a les llibreries tradicionals, molt més abocades a vendre suecs de tercera fila que catalans de primera, en part per culpa de les editorials i en part per culpa del propi mercat i dels consumidors. Des de la taula també es va resumir molt bé: “tenim autors bons, mediocres i dolents, som normals”.

Vallbona, continuà amb les seves afirmacions categòriques per explicar que “passa sovint en aquest país que ens perdem en coses absurdes i polèmiques estèrils”, i en aquest sentit en Jordi Cervera va posar sobre la taula un dels principals problemes de la novel·la negra en català: “tenim un problema important d’exportació. No vull dir que tots els autors que hi ha siguin exportables, però sí que n’hi ha cinc o deu que podrien exportar-se perfectament”. Aquest és un dels principals problemes que té la novel·la negra catalana per a l’autor de La música dels camaleons, que també assegurà que “hi ha un problema important d’indústria, amb editors que tenen dificultats quan els portes novel·les de més de tres-centes pàgines pel cost que pot tenir publicar-les”.

L’editor Marc Moreno va reblar el clau explicant que “és molt difícil exportar res si no hi ha primer consum intern. Amb unes vendes d’entre 400 i 800 exemplars no es pot sortir fora. Quan una novel·la negra catalana vengui cinc-mil exemplars llavors serà factible poder fer l’operació de vendre-la fora i conquerir el mercat, així és molt difícil”.

I quin és el problema que aquestes novel·les no es venguin a casa nostra? Doncs en bona part una importat dosi d’autoodi i de menysteniment per allò nostrat. Aritzeta afirmà que “a la novel·la negra catalana li cal que algú la promocioni com al nostre vi. Tothom pensava que els vins de Catalunya no eren gens bons i no valien per a res i ara tothom els busca i estan ben prestigiats”. Segurament sí que li falta tot això, però també una bona dosi de lectors sense complexos, uns editors arriscats i valents i una crítica als mitjans de comunicació constant i sostinguda. I per descomptat uns llibreters que llegeixin llibres, facin de prescriptors i omplin els seus prestatges d’autors que tenen cognoms molt més senzills de pronunciar que els de tota aquesta colla de nòrdics que s’entesten en vendre’ns com si fossin bons i com si nosaltres encara no haguéssim sabut veure que entre els gels hi ha de tot, escriptors genials, mediocres i dolents. I no sé per què, però hi ha gent entestada, amb els darrers, en voler fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Al final una conclusió i una reivindicació: la de la tradició local, la d’un Jaume Fuster que s’entestà en la màxima professionalització dels escriptors catalans i la d’un Pedrolo –de qui es complien 50 anys de la publicació de Joc Brut– i d’un Tasis que fa 60 anys va publicar la primera negra en català, La bíblia valenciana, absents del tot. I hi ha absències que maten, com els vermuts entre setmana en dia de pluja.

SEBASTIÀ BENNASAR