Les indiscrecions de Vicent Sanz

Una de les tasques més importants que estan duent a terme les petites editorials independents és l’ampliació del ventall de possibilitats de lectura que tenen els consumidors en català. Gràcies a la tasca que fan, entre d’altres, editorials com Meteora, Crims.cat, Llibres del Delicte o Curbet, podem ampliar notablement el panorama de la novel·la negra en la nostra llengua. Edicions Saldonar s’acaba de sumar al gruix d’editors que s’han adonat del potencial de la novel·la negra per explicar un país i ho fet amb la publicació de Màxima discreció, de Vicent Sanz (Traiguera, 1966), una molt bona novel·la de gènere que se suma a les propostes que arriben de tot arreu del territori, que incorpora els espais fronterers (administratius) entre Catalunya i el País Valencià a les geografies negres i criminals dels darrers temps, i a més a més (i potser això és encara més arriscat) incorpora la postguerra més dura, la primerenca, com a època on transcorre l’acció.

A Màxima discreció l’autor ens proposa assistir als nombrosos desplaçaments per aquesta geografia de Ramon Borrull, un singular detectiu privat de gatell fàcil, a qui contracten per esbrinar on s’amaga un idealista que té la clau per desllorigar les complexitats d’una herència massa complicada que poden facilitar la vida a un taronger de Vila-Real. Passa que aquest home, germà del contractant, potser se n’ha anat a la muntanya amb els maquis de l’AGLA, i serà difícil fer-lo signar un document en virtut del qual renuncia a l’herència (document que després s’haurà de falsificar per tal que sembli que és més antic del que realment pot ser, però per a això ja us llegireu el llibre). Borrull és un personatge tan extraordinari i Vicent Sanz escriu tan bé, que des d’aquí cal reclamar-li ja mateix i per escrit que Borrull tengui continuïtat. Borrull és singular i ens atrapa perquè és fruit d’una època: fill d’un notari que ha perdut la notaria per republicà (ha rebut de totes bandes perquè era d’un dels minúsculs partits de dretes que no es va posar del costat dels franquistes), passarà dos anys a la Legión pel nord africà on aprèn a fer anar amb precisió les armes i la manca d’escrúpols, tot i que ideològicament li repugna el franquisme.

Els negocis familiars –ara és corredor d’assegurances i, sobretot, estraperlista- el duen a haver de resoldre tots els conflictes que calguin amb la seva Star sindicalista (així anomena la pistola més que convincent que porta a sobre) i li donen un aire de prestigi que es guanya amb les seves accions.

En aquest món tan perversament convuls com és el 1948/49, quan el franquisme ja ha cimentat sobre la costum, la por més dura, és quan en Ramon Borrull desenvolupa la seva ètica singular, que de vegades es confon amb una estètica anomenada Citroën Traction Avant i un gust important pels bitllets de banc. I és clar, com no podia ser d’altra manera en una bona novel·la negra, està acompanyat de fascinants personatges secundaris, des dels maquis idealistes, passant per les forces de l’ordre capaces de falsificar el què calgui a canvi de diners, les mosquetes mortes a les ordres del marit i sobretot la potentíssima feminitat d’una peixatera, la Manolita, que és una dona espectacular i que el lliga amb un cas anterior on ja trobem la personalitat resolutiva de Borrull.

Vicent Sanz ha aconseguit crear una esplèndida novel·la negra que és la demostració que aquests detectius casuals són una troballa molt bona quan no es pot posar un servidor de les forces públiques a resoldre casos (en aquesta època era l’Estat el principal criminal). I a més a més ens ha bastit una recreació perfecta d’un bocí de terra (focalitzat principalment a Vinaròs i Vilareal, però no només) en un passat que fa de mal novel·lar perquè d’aquesta època grisa en queden pocs rastres documentals i massa mals records en els seus protagonistes. La novel·la hi ha un moment que gairebé fa la mateixa olor de podridura que l’època, on potser els més nets eren els homes i dones que ho deixaren tot i se n’anaren a la muntanya per continuar lluitant contra el franquisme. En aquest context, apareix un heroi solitari amb qui és impossible no empatitzar. Vicent Sanz s’ha guanyat per mèrits propis ser reconegut com un novel·lista que s’ha de llegir i s’ha de seguir.

SEBASTIÀ BENNASAR