Fa uns anys ella cobria la informació cultural de Barcelona a l’Agència Catalana de Notícies i coincidíem a les rodes de premsa d’escriptors. Avui ens retrobam a l’Espai Mallorca, hores abans de tornar al Quebec. Margalida Amengual Garí: “m’agradava molt el contacte amb la cultura però no tant el periodisme d’agències i vaig decidir que, en acabar els estudis de Musicologia a l’Autònoma, ens aniríem fora el meu company i jo”. Primer pensàrem en Alemanya. Els dos havíem ja fet un Erasmus. “Molta gent em va xerrar de Montreal. Era una ciutat bilingüe. Vàrem anar a cercar la manera d’anar-hi. El Quebec té competències en immigració. Vàrem aconseguir un any de residència per a joves amb visat de treball, obert, perquè podíem fer-hi qualsevol cosa”.

El francès del Quebec fou més difícil del que Margalida pensava. “He après a parlar francès amb l’accent d’allà, al principi vaig estudiar molt, era la única forma d’integrar-me. Montreal és una ciutat molt viva culturalment, semblant a Barcelona però més dinàmica, és una ciutat americana amb un estat del benestar i una visió de la cultura més europea”. A mida que aprenia bé l’idioma, va treballar en la comunicació del festival Art Souterrain on necessitaven algú que dominés el castellà. A la Societat de Músics, va fer el bloc durant un any.

“El Quebec és una província però el substrat és d’estat, té moltes competències. No acaba de ser un país perquè la identitat quebequesa s’ha format fa pocs anys. La relació del Quebec amb el Canadà és diferent a la d’Espanya i Catalunya; el Quebec és el bressol del Canadà. Els padrins es consideren canadiens-français. Els joves se senten independents de facto, no necessiten la independència. En canvi, Catalunya i Espanya no s’identifiquen però s’hi veuen propers, han viscut moments semblants. La societat civil i els polítics no han coincidit mai”.

Margalida avisa que “el Canadà no és tot tan net com s’ha dit”. Com a periodista, ha anat publicant algun reportatge a National Geographic Viatges, ACN, ARA o Ladirecta. Ara la seva ocupació màxima és el Màster però cavil·la un projecte sobre les primeres nacions del Quebec o sobre els inuits. El seu projecte de recerca estudia el desenvolupament de públics de música a ‘Développement des publics de la musique au Québec‘ i on també s’encarrega de la comunicació. A més treballa en música popular i, més concretament, sobre el grup de Montreal Arcade Fire.

“M’agradaria tornar a Barcelona. L’any 2016 faré 30 anys. L’oceà pesa, aquella mar immensa al principi ocasiona una sensació que és física. Hi ha un factor d’insularitat; he crescut pensant que la mar és presó i llibertat al mateix temps. Mallorca és ca nostra, on es viu millor que enlloc però professionalment enyor Barcelona”.

Carles Domènec