Necrofílies, perifèries, poesia, relats

Alguns rostres ens recorden que la vida té la possibilitat de ser viscuda de forma intensa. © Fotografia de Carles Domènec

Alguns rostres ens recorden que la vida té la possibilitat de ser viscuda de forma intensa. © Fotografia de Carles Domènec

Hilari de Cara i Mercè Cuartiella alerten d’alguns dels problemes de la literatura catalana en presentar el premi Carles Riba i el Mercè Rodoreda

És indubtable que ni Mercè Cuartiella (1964) ni Hilari de Cara (1945) són escriptors main stream, malgrat que els dos han guanyat dos dels premis més importants de la literatura catalana, el Mercè Rodoreda de relats i el Carles Riba de poesia, que potser són dos dels premis menors de la nit de Santa Llúcia però que són els dos premis majors de cada un dels dos gèneres.

I així, la roda de premsa que havia de servir per presentar els seus llibres, Gent que tu coneixes i Refraccions, respectivament, es va convertir també en una reflexió sobre les centralitats, les perifèries i les necrofílies de la literatura catalana. Un debat que arriba precisament després del sopar de les lletres catalanes a València (amb més d’una seixantena d’escriptors del País Valencià en molts de casos poc o gens representats a les llibreries catalanes) i després que l’editorial Bromera hagi presentat quatre apostes per Sant Jordi i hagi reconegut que creuar la frontera nord de l’absurda divisió administrativa espanyola és quasi una proesa per a una editorial que, no ho oblidem, és el major grup editor del País Valencià.

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

Hilari de Cara, un poeta extremadament reivindicat pels poetes i un franctirador en els darrers vuit o nou anys en què la seva producció s’ha anat regularitzant, havia alertat en un text al seu facebook del caràcter necrofílic de la literatura catalana. El post no hi és, però si amb la poesia actua com un franctirador, amb aquella entrada havia llençat un obús amb noms i cognoms i danys col·laterals inclosos. A la roda de premsa s’hi va tornar a afegir: “La literatura catalana és necrofílica. Si has mort o estàs a punt de morir o vas en cadira de rodes et fan un caser, jo com que de moment no tenc intenció de morir-me no esper cap reconeixement”.

El cas de la poesia de De Cara o dels contes de Cuartiella no és únic. En aquest, sentit l’escriptora, que resideix des de fa molts d’anys a Figueres, també se sent part de la perifèria “perquè si no ets allà on toca no ets al centre, no ets al món literari, no estàs tot el dia envoltat d’escriptors i editors i no passa res, s’hi està molt bé així”. I el que és greu és la manca d’atenció que solem atorgar a aquesta literatura que ultrapassa el rovell de l’ou barceloní, un mea culpa que també hauríem d’entonar des d’uns mitjans de comunicació que potser estam massa marcats per les agendes i que sovint ens preocupam més del darrer llibre de Paul Auster que del darrer d’algun dels nostres grans escriptors (tan ocults que de vegades no sabem que són grans escriptors).

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

També és cert que de vegades hi ha casos de justícia poètica. És el cas de Bartomeu Fiol, un altre poeta de minories que només gràcies a Baltasar Porcel i al premi Carles Riba va obtenir una certa presència molt de cap al final de la seva vida. De Cara continua amb les andanades “a mi la seva frase sobre la parenta pobra no m’agrada gens i la seva poesia m’agrada poc perquè no m’agrada la poesia meta literària”, tot i que assegura que és cert que la literatura catalana és endogàmica i esmenta, per exemple, l’oblit d’Estellés enmig dels grans centenaris “i tantíssims i tantíssims poetes extraordinaris als quals ningú no els fa ni puta cas perquè no són d’aquí (es refereix a Barcelona). La literatura catalana és la del lloc únic. Hi ha d’haver el poeta, el novel·lista, el narrador, un, que no molesti massa i si va en cadira de rodes millor que millor”.

Hilari de Cara i Mercè Cuartiella © Fotografia de Carles Domènec

Hilari de Cara i Mercè Cuartiella © Fotografia de Carles Domènec

És cert que de les paraules de De Cara i de Cuartiella en podríem moure un debat que apareix i desapareix amb prou regularitat a la literatura catalana, però no és menys cert que tenen bona part de raó. Sigui com sigui, des d’aquesta perifèria esdevinguda un main stream menor, benvinguda l’heterodòxia i els seus nous llibres.

Hilari de Cara i Mercè Cuartiella © Fotografia de Carles Domènec

Hilari de Cara i Mercè Cuartiella © Fotografia de Carles Domènec

Els dos guardonats no han coincidit només en la seva posició de perifèrics. Cuartiella ha escrit un llibre de relats que demostra que al món quotidià també hi trobem grans dilemes morals i sotracs. De Cara recupera conceptes que ja sabem, viscuts i probablement païts. És en la revisió que adquireixen nous significats que ens ressonen a l’ànima. La resignació dels fets inevitables ens desvela, si més no, una inesperada capacitat per observar noves formes de bellesa.

L’Espai Betúlia de Badalona, sempre atent al món literari, presentarà dia 9 a les 19 hores ‘Refraccions’ i revisarà tota la trajectòria creativa d’Hilari de Cara amb la participació de Marc Romera, Sebastià Portell, Odile Arqué i el mateix autor.

SEBASTIÀ BENNASAR I CARLES DOMÈNEC



Categories:Crònica

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: