En una de les sales de la més gran retrospectiva mai organitzada sobre la feina del fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931), que s’ha inaugurat a La Pedrera, hi trobem una sèrie de retrats molt clàssics i al mateix temps moderns. Són imatges en blanc i negre, amb textura a les ombres i llums dramàtics que destaquen els volums i els angles dels personatges, que hi surten embellits. Són escriptors, arquitectes, artistes, models.

La presentació de l’exposició Flashbacks a la premsa va atraure fotògrafs importants de la ciutat. El reporter Pedro Madueño, abans d’emportar-se’l a un balcó de La Pedrera per retratar-lo per a La Vanguardia, fins i tot s’atreví a preguntar durant la roda de premsa, un gest poc habitual dels fotògrafs de premsa. Volia saber si Pomés considerava que la fotografia actual havia millorat la d’èpoques anteriors. L’homenatjat ho negà. La càmera digital no juga a favor dels despulladors d’ànimes, tot va a una velocitat massa alta, és massa fàcil acumular dispars. “La facilitat del digital és sinistra”. Un altre fotògraf perenne de l’escena barcelonina, Pepe Encinas, intentava immortalitzar l’esdeveniment d’una forma diferent a la de les imatges que sortirien l’endemà als diaris. També hi era Agustí Carbonell amb la seva Leica universal penjada al coll. La fotografia de Pomés, perfectament vigent, és respectada perquè canvià d’època en la cultura visual del país. Ell, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Colita introduïren la ironia, el discurs, la reflexió en l’època grisa dels anys 50. L’erotisme fotogràfic de Pomés és delicat i elegant. Recorda al de Jean Loup Sieff i, en menor mesura, a Richard Avedon. La mirada és íntima i ens transmet una estreta vinculació entre fotògraf i retratat. “M’agrada estimar la gent que fotografio, penseu que és possible estimar-ho tot, fins i tot la maldat, que pot arribar a ser molt seductora”, assegurà l’autor.

“Jo, en el fons, ho tinc més fàcil, tinc temps, conec el personatge, costa molt quan els fotoperiodistes tenen només cinc minuts per fer una bona fotografia”, explicà. El valor de moltes de les seves fotografies, més enllà de la destresa tècnica, és precisament aquesta capacitat per relacionar-se amb el subjecte retratat, l’observació continuada i reflexiva, la implicació amorosa amb la càmera, ja bé sigui davant una model de rostre perfecte o una personalitat de la cultura. L’exposició inclou una fotografia de la dona casada amb qui va tenir una relació que acabà quan ella decidí tornar amb el seu marit. En un gest romàntic, Pomés cremà el fotograma però es conserva la imatge positivada. La fotografia esdevé així història i narració, s’omple de connotacions. Les models de Pomés són sofisticades, tenen un aire del nord. Fan ganyotes sense perdre la distinció, són mites sentimentals, aire fresc i futur.

Julià Guillamon ha estat el comissari del muntatge de la Pedrera. De les instantànies més socials, és sorprenent comprovar que les imatges dels anys 50 semblen més antigues. La ciutat de Barcelona ha canviat molt en pocs anys i l’objectiu de Pomés ens ho recorda. En un dels espais de l’exposició el fotògraf és testimoni del moviment Dau al set, hi identifiquem Cuixart, Joan Brossa, Carlos Saura, Joan Ponç, Pere Portabella. La mostra revisa la seva tasca com a publicista: Freixenet, Terry, els Jocs Olímpics… Poc amic dels “invents diabòlics que són les cameretes digitals, gairebé pornogràfiques”, admet que “si hagués tingut un d’aquests mòbils amb càmera, ara tindria uns documents excepcionals de les reunions al pis de Balmes, on ens reuníem els amics i hi passaven coses molt divertides, com el Joan Brossa fent imitacions de Sarsueles o el Pons fent veure que es descomponia”.

Pomés ja no fotografia. Prepara unes memòries que prometen anar farcides d’anècdotes interessants. D’ells s’ha dit que amb les seves imatges, fou capaç d’erotitzar Espanya. La Fundació Catalunya La Pedrera ha editat un llibre catàleg amb motiu de l’exposició.

Carles Domènec