El periodisme cultural, una qüestió major

 ( I un recordatori inevitable d’un poeta medieval del segle XXI)

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

La cultura és una paraula amplíssima que s’eixampla com ho fa l’aire dins l’espai que el conté. “De vegades, avança i força els canvis socials, és l’ancoratge humà per excel·lència i el periodisme cultural és, o hauria de ser, un dels seus millors aliats”, conclogué Sergio Vila-Sanjuán, al final de la lectura del seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, ocupant el lloc deixat per Fabià Estapé (Portbou, 1923 – Lleó, 2012). El parlament, pronunciat dia 12 de març a la seu de la institució i titulat ‘Una crònica del periodisme cultural’, sintetitzà quines han de ser les virtuts del cronista ideal. El text, en una versió més àmplia, s’ha publicat en una edició de la Universitat de Barcelona, i esdevé a partir d’ara imprescindible per a l’exercici de cronista cultural.

Vila-Sanjuán resumí les exigents característiques del perfil ideal: la passió per la cultura, la curiositat, destriar les informacions noves i comunicar-les de forma eficient, interpretar i transmetre sintèticament conceptes complexes, documentar-se in-situ, l’estil acurat, clar i de qualitat, el pensament crític i saber combinar el que transcendeix amb l’anècdota.

Lectura del discurs 'Una crònica del periodisme cultural'. Al costat de Vila-Sanjuán, l'acadèmica numerària Carme Riera © Fotografia de Carles Domènec

Lectura del discurs ‘Una crònica del periodisme cultural’. Al costat de Vila-Sanjuán, l’acadèmica numerària Carme Riera © Fotografia de Carles Domènec

El nou acadèmic ha seguit la màxima de llegir l’obra dels qui l’han precedit en l’exercici de la crònica cultural i recordà la deixa de tres pioners: Giorgio Vasari (1511-1574) amb els seus escrits sobre arquitectes, pintors i escultors italians; James Boswell (1740-1795) i ‘De la vida de Samuel Johnson’; i el llibre entrevista d’Eckermann (1792 – 1854) amb Goethe. Vila-Sanjuán cità el teatre crític d’Emilia Pardo Bazán, José Martí, Rubén Darío, les informacions culturals de Borges, l’estil del New Yorker, el periodisme cultural de La Vanguardia i del Boom, i s’endinsà en autors recents com Alberto Manguel o Mauricio Wiesenthal.

“El bon periodisme cultural resulta més necessari que mai (o tan necessari com sempre), a causa de la sobrecàrrega d’informació del món digital i la necessitat de mediadors per l’extensió de l’oci cultural”, assegurà el director del suplement Cultura/s.

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

Tota la cerimònia fou un recordatori de la importància de la paraula i la riquesa de de conversar amb punts de vista diferents. La taula presidencial fou compartida per personalitats tan divergents com el montserratí Josep Massot i Muntaner, el secretari d’Estat de Cultura, José María Lassalle, els polítics Ferran Mascarell i Jordi Hereu, o l’escriptora i acadèmica numerària Carme Riera, ex professora a l’Autònoma de l’autor de ‘Una heredera de Barcelona’ i encarregada de respondre el discurs del nou benvingut amb una brillant semblança.

Salvador Iborra, a pocs metres del Palau de Requesens. © Fotografia de Carles Domènec

Salvador Iborra, a pocs metres del Palau de Requesens. © Fotografia de Carles Domènec

Aquesta diferència de tarannàs, units pel profund respecte a la cultura, em provocà un record inevitable. Al carreró que permet accedir al Palau de Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vaig retratar el jove escriptor valencià Salvador Iborra (1978 – 2011) mesos abans de la seva mort. Les fotografies es publicaren una i mil vegades, i encapçalaren la majoria d’homenatges pòstums. “El poeta medieval del segle XXI”, segons el batià Sebastià Bennasar, un dels seus millors amics, fou assassinat a menys de 50 metres d’aquella gran porta forjada, apunyalat un vespre per dos adolescents desarrelats, en una discussió sobre el robatori d’una bicicleta. El record sobtat d’en Salva, víctima del contrari que havia inspirat tot el discurs de Vila-Sanjuán, és a dir l’ús de la paraula i la felicitat que el seu refinament comporta, em va fer allunyar d’aquella festa de les idees amb el cap baix i repetint-me dos dels lemes de la nit, i que encara ressonen dins meu: “la cultura és l’ancoratge humà per excel·lència” i, enunciat per l’ex batlle Hereu, “les pedres d’aquesta ciutat parlen”.

Text i fotografies CARLES DOMÈNEC

Salvador Iborra, a pocs metres del Palau de Requesens. © Fotografia de Carles Domènec

Salvador Iborra, a pocs metres del Palau de Requesens. © Fotografia de Carles Domènec



Categories:Crònica

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: