Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958), és un dels nostres escriptors més reconeguts i internacionals. Professional de la literatura des de 1987 –vull dir que des de llavors s’hi dedica com a professió principal- Baulenas ens ha deixat en els darrers mesos dos llibres imprescindibles: l’assaig L’últim neandertal (RBA), una aferrissada defensa dels lectors de llibres en paper; i la nouvelle La vostra Anita (Bromera), basada en l’obra que va escriure fa quinze anys i que va dur al cine Ventura Pons amb el títol d’”Anita no perd el tren”. De tot això, de la creació i del paper dels escriptors al món contemporani en parlem a Bearn.

-En els darrers temps acaben d’aparèixer un assaig i una nouvelle, podem veure una reconversió de Lluís Anton Baulenas més enllà del novel·lista habitual?

-Bé, l’aparició d’aquests dos llibres té una explicació. Sempre m’ha agradat molt reflexionar sobre el llibre i els seus suports i vaig arreplegant material i investigant. A RBA els vaig dir que ho estava fent i van decidir publicar el llibre i jo estic força content amb la idea, però és curiós, excepte vosaltres, cap mitjà de comunicació se n’ha interessat ni ningú n’ha parlat. No és un fet que em preocupi en excés, però és un llibre que crec que podria interessar. Pel que fa al procés de reescriptura del guió d’Anita no perd el tren, que ara és La vostra Anita, és una experiència curiosa.

-Per què?

–Doncs perquè en aquest país costa molt publicar una novel·la curta. Els editors sempre em deien que fes alguns contes per acompanyar-la, però jo no n’havia fet cap i al final la vaig repassar i actualitzar i la vaig vendre i Bromera la va comprar amb molt d’interès. Jo ja hi havia publicat i és una editorial molt seriosa. El text té uns quinze anys i en Ventura Pons va fer la pel·lícula, però va ser molt fidel al text i els retorns que jo havia tingut anaven més vinculats amb la pel·lícula, o sigui que el procés de reescriptura ha estat molt influït per la pel·lícula.

-En el seu moment vau fer l’opció d’esdevenir un escriptor professional. Passats 28 anys de l’experiència, com ho valorau?

–Aquest és un país on no es pot viure només de la literatura. Jo vivia dels llibres però també dels articles, les xerrades i les traduccions i quan guanyes un premi gran has de dividir el que has guanyat entre el temps d’escriptura del llibre i veuràs que et surt un sou de 800 euros o un guany de poc més de deu eros l’hora. Però si optes per una vida austera ets un privilegiat que pots mantenir aquesta vida fascinant. Però ara ni tan sols és així i fins i tot em plantejo la possibilitat de tornar a fer classes perquè amb la literatura no pots ni malviure. Tot això és una nosa i una molèstia, però marca un final d’època que es veia venir…

-Això es degut a l’elecció de la llengua catalana com a opció o no hi té res a veure…

-Al contrari. Això ha coincidit en un moment en què la meva cotització com a autor està a l’alça. Jo aquest any tindré tres traduccions a l’exterior, però si ho mireu bé, en espanyol tampoc no hi ha gaire gent que es pugui dedicar a la literatura, la proporció d’autors no és superior a la nostra, igual que en italià, per exemple. El món anglosaxó és molt diferent. Per exemple nosaltres, els autors vius, no existim per a la Universitat i en canvi als EUA estaria fent cursos o xerrades i això em permetria viure modestament perquè un escriptor és algú de prestigi i la rebuda és diferent. I després hi ha el cas de les famoses beques dels escriptors anglosaxons que permetrien fer una vida modesta. Això aquí no existeix.

-Hi ha un oblit de la trajectòria i amb cada llibre es comença de zero…

-Sí, exactament. Al món anglosaxó et perdonen un llibre amb males crítiques, hi ha memòria del que has fet.

-Parlàveu de les tres traduccions que teniu a l’exterior, ho tenim mitificat?

-No ho crec, jo treuré El nas de Mussolini en danès, La felicitat en romanès i El fil de plata en hebreu. Són països patits i en aquest cas els diners no són el més significatiu, sinó que tens altres raons molt vàlides i entre elles el fet que és molt important per a la moral pròpia veure que la teva obra continua interessant, que et deixen respirar. A més a més he de dir que a mi les millors crítiques –no pel contingut, sinó per com estan fetes- em vénen de fora. Aquí hi ha pocs crítics i de vegades són poc respectuosos, tot i que no crec en les capelletes, així que les traduccions van bé per a millorar l’autoestima i continuar. No cal mitificar el fet de la traducció a l’exterior, però sí que trobo molt interessant el joc de veure com reben les coses a una altra cultura i a més a més després hi ha casos amb puntes de vendes molt bones d’alguns llibres.

-A la vegada sou traductor en un món en què sembla que hi ha pocs riscs en aquest aspecte…

-D’alguna manera és lògic, els pressuposts són els que són i això es nota. Tot el negoci del món del llibre s’ha aprimat o s’ha concentrat i les inversions es fan en determinats autors i tendències concretes i el negoci apunta de cap aquí des de fa anys. L’ideal seria poder compaginar la qualitat i la venda i això no és gens fàcil.

-En el vostre assaig explicau que, per molt que es vulgui, hi haurà una convivència entre el llibre digital i l’’analògic…

-Sí, això no s’ha modificat gens des de que va sortir el llibre. El lector electrònic no s’ha implantat massivament i cap previsió de les que es feien en aquest sentit s’ha complert a casa nostra. Als EUA el percentatge en vendes és alt, però la migració no s’ha manifestat de forma massiva. A més a més jo deia que el llibre digital no podia triomfal perquè és intangible, crec que un Sant Jordi seria impossible de fer…

-També heu fet un petit regal als vostres lectors amb una ficció en les darreres pàgines del llibre, una distopia molt interessant…

-És que jo sóc un escriptor de ficció i els volia donar aquest afegit als lectors. L’editor d’RBA ho va rebre bé i jo i va dir que si ho volia treure ho entenia perfectament, però ho va deixar i jo estic molt content, però potser això va acabar de despistar encara més els mitjans.

-La vostra manera de fer assaig en aquest sentit és molt anglosaxona, amb jocs literaris, referències a Bradbury al qual heu traduït, moltes xifres que entronquen amb el periodisme de dades… uns texts que de vegades sorprenen…

–A la vida s’han de prendre riscos i hi ha el risc que el llibre no agradi al lector convencional d’assaig i que a la vegada tampoc no sedueixi de cap a l’assaig el lector que només llegeix ficció, però jo no podia fer quelcom convencional, tinc tendència a enfotre’m de tot i a la vegada a fer un producte seriós.

-I pel que fa als projectes immediats?

-M’ha fet gràcia això de la reescriptura d’una obra anterior, però estic treballant en una novel·la que acabaré aquest estiu si puc centrar-me una mica i endreçar alguns aspectes de la meva vida i si he de tornar a fer classes en faré, que és quelcom molt digne i en els temps que corren em sento un privilegiat absolut davant la possibilitat de prémer un botó i tenir aquest salvavides.

SEBASTIÀ BENNASAR