“Vivim en la societat de la comunicació però és molt fàcil estar incomunicat”

Iñaki Rubio © Fotografia de Carles Domènec

Iñaki Rubio © Fotografia de Carles Domènec

Iñaki Rubio (1974) fa molts anys que viu a Andorra, tants com per considerar que forma part de la literatura del país dels Pirineus. Fa poques setmanes ha publicat L’altre costat del mirall, el llibre de relats que li va valdre el premi Recull de Blanes en la seva cinquantena edició i l’edició del llibre amb Pagès Editors.

Els vostres, son un relats que amaguen molts de nivells de lectura davall d’una suposada capa d’innocència, quan en realitat estau esbudellant la societat contemporània… com ha estat la gènesi d’aquest treball?

-Jo havia començat a escriure alguns dels relats per al bloc, fent textos com de prova, d’alguna manera. Després vaig marxar de vacances i havia reservat alguns dies per endinsar-me en el projecte i va anar sortint tot l’esbós de cop seguint la línia dels que havia penjat al bloc i que havien tingut una resposta molt bona. Llavors vaig aparcar el que feia i hi vaig dedicar tres mesos amb molta d’intensitat i vaig anar enllestint els contes. Jo abans escrivia molt i llavors els condensava i aquests relats ja havien nascut condensats i vaig intentar afegir els diferents nivells de lectura i les pistes perquè es veiés.

Iñaki Rubio © Fotografia de Carles Domènec

Iñaki Rubio © Fotografia de Carles Domènec

-Un joc de referències explícit que va des de Cortázar fins a Alícia al País de les Meravelles…

-Sí, és un joc amb un determinat tipus de lector i si no l’hi posés diria que això ja li ho ha explicat algú altre. És tot un univers de lectures que s’hi veu reflectit i un joc de pistes i de referències que penso que per al lector pot ser divertit perquè hi ha aquest trencaclosques, i que a la vegada no afecta per a res si no has llegit les referències perquè els contes no hi estan condicionats.

-Un llibre on es mostra la cruesa de la solitud i de l’estupidesa i que està mancat de qualsevol mena de diàleg. Per què?

-Suposo que és una manera formal d’explicar la solitud dels meus personatges. Vivim en la societat de la comunicació però a la vegada és molt fàcil estar incomunicat, és molt fàcil sentir-se sol avui en dia. Jo crec que estem més en la societat de la incomunicació que no en cap altra.

-Així mateix, hi ha una crítica directa a l’Andorra contemporània…

-És que la crítica hi és, però la vehiculo amb la ironia, perquè amb humor pots fer tot el que vols, des de crítiques ferotges fins a reflexions sobre la condició humana. I a la vegada ho faig amb els contes, un gènere que m’agrada reivindicar però que diuen que no és comercial. Però què és comercial i què no ho és avui en dia? Pel ritme de vida que portem els contes tenen una mida perfecta.

-Doncs si no ho tinc mal entès, volíeu fer passes per ser més conegut, per posicionar la vostra obra… hi ha un punt de voluntat suïcida en fer-ho amb els contes?

-No ho crec. El que passa és que en el moment de posar-me a escriure em surten històries com em surten i moltes de vegades el gènere en concret és el conte. L’ambició hi és, és clar, i vull fer camí i obrir-me a nous lectors, però no és una qüestió de gèneres, sinó de fer bones històries i així van sortir aquestes on el que vull és que el lector se les faci seves, amb els contes el lector té tota la visió del món dels protagonistes.

Iñaki Rubio © Fotografia de Carles Domènec

Iñaki Rubio © Fotografia de Carles Domènec

-Simplificant-ho molt, en els darrers temps sembla que hi ha dues grans tendències entre els contistes: seguidors de Cortázar i seguidors de Carver…

-Podria ser una bona definició. Jo vinc d’una tendència de lectures d’aquest univers llatinoamericà més proper a Cortázar, i això influeix en la manera de veure el món, a mi m’agrada pensar que es pot trencar la mirada unívoca sobre la realitat.

-Sembla que en els darrers temps als escriptors andorrans els van bé les coses…

-És que som un lloc amb una densitat d’escriptors molt notable, som bastants pel petit que és el país i a més a més ens portem molt bé, suposo que és molt micro com perquè hi hagi grans disputes i tenim una convivència obligada intentant trencar amb el concepte de perifèria.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Entrevista

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: