L’escriptor Jaume Fuster, impulsor de l’associació d’escriptors en llengua catalana, va morir el 1998 d’una forma sobtada i ara el seu nom bateja un dels premis més especials de la literatura catalana, el que atorguen els socis de l’entitat a un company escriptor. En la seva quinzena convocatòria el guanyador ha estat el poeta Joan Margarit, un home que ha aconseguit introduir la poesia en moltes llars catalanes i que és, possiblement, un dels conradors de versos més coneguts del país.

Margarit és un home savi i tendre, tot i que la seva tendresa s’amaga al darrere d’un posat seriós i adust. Cal poder trencar aquesta cuirassa d’alguna manera per trobar l’home capaç de riure francament en una presentació o en una lectura de poesia dels més de trenta llibres que ha publicat, molts d’ells premiats amb el Vicent Andrés Estellés, el premi de la Crítica Serra d’Or, el Carles Riba, el Cavall Verd, el Nacional de Cultura o el Nacional de poesia per aquell cim que marca Casa de Misericòrdia

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.

O, com el jutge diu, executat.

La mare, la misèria i la fam,

la instància que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,

Solicito a Vuecencia deixar els fills

dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.

Els orfenats i hospicis eren durs,

però més dura era la intempèrie.

La vertadera caritat fa por.

És com la poesia: un bon poema,

per bell que sigui, ha de ser cruel.

No hi ha res més. La poesia és ara

L última casa de misericòrdia.

Els honors que rebrà el poeta són, a banda de la ploma i el diploma que ja li ha entregat la presidenta de l’entitat, Bel Olid, el volum de la col·lecció Retrats que edita cada any l’associació. També va rebre la glosa que en féu D.Sam Abrams, que va destacar la popularitat del poeta: Escurça la distància entre la seva vida i la seva obra, de manera que, igual que poetes com Walt Whitman, Juan Ramón Jiménez o Iannis Ritsos, està poetitzant la seva vida, i qui diu la seva vida diu la vida de la nostra època i la vida de tots».

Sobre la seva poesia, ha destacat també que és una poesia a dos temps, d’una extraordinària subtilesa i amb una veu distintiva i original: «Sembla una obra planera i senzilla, però és tot al contrari. El primer impacte és el significat aparent, i el segon arriba quan acabes el text i te’l mires i te’l rellegeixes a fons, llavors comencen a sortir més coses».

De Margarit recordo amb afecte molt especial el dia que vaig acompanyar en Salvador Iborra al Passeig de Gràcia, un Sant Jordi, on el poeta signava llibres. Era el primer Sant Jordi d’Iborra a Barcelona. Se li va acostar amb uns quants llibres i li va demanar que els hi signés. “És que vostè m’ha canviat la vida”, li va dir el valencià. Margarit se’l va mirar amb un profund agraïment i li va signar els llibres. Aquell dia el poeta va fer un jove poeta molt feliç. I ell ho va recordar l’any passat en l’acte d’homenatge a Iborra que organitza cada any el Casal de Barri Folch i Torres i en el qual va voler participar. Els seus companys han triat quelcom més que un poeta.

SEBASTIÀ BENNASAR