“El que vull ensenyar és que sense passió no es pot fer res”

El proper dissabte sis de juny, dissabte, Bearn i Bearn Black, fan una aposta singular: l’inici dels seminaris intensius sobre el món del llibre. No se’ns acut millor manera de començar que amb l’Anna Maria Villalonga (el dia 13 la seguiran els editors d’Alrevés i el dia 20 tenim confirmada la presència de Víctor del Árbol). Per això l’entrevistem i aprofitem per felicitar-la pel seu premi al festival Valencia Negra per La dona de gris. I si us voleu apuntar, aquí teniu tota la informació: SEMINARIS BEARN BLACK. 

 

-Com i per què vau iniciar el vostre blog “A l’ombra del crim”?

Quan el vaig iniciar, jo ja tenia dos blocs en marxa, un de cinema i un altre de literatura en general, poesia, llengua… Filològic, diguéssim. Com que sempre he estat afeccionada al “negre” i en llegia molt, algunes persones em van animar a editar un tercer bloc especialitzat. Que se centrés en el gènere negre, policíac, terror, misteri, etc. Al principi m’hi vaig resistir, perquè sabia perfectament la feina que suposava, però al final van insistir tant que em van fer agafar ganes a mi també. I he de reconèixer que, un cop engegat, “A l’ombra del crim” es va convertir en una addicció per a mi. Ara bé, el que jo no podia suposar ni de bon tros era l’èxit que tindria. Al setembre ja complirà 6 anys. Que no és poc. I mira, aquí estem.

-I d’aquí fins a publicar la vostra novel·la, quines han estat les passes que heu fet?

 

Bé, jo escric des de sempre. Mai no he deixat de fer-ho, en diverses modalitats (articles acadèmics i divulgatius, poemes, proses poètiques, relats, microrelats…). Molts han aparegut publicats en revistes literàries com La lluna en un cove, en reculls col·lectius (ara no citaré tots els títols, però en són uns quants), en blocs i pàgines literàries. I també en els meus propis blocs. Tant “A l’ombra del crim” com “El fil d’Ariadna” (el meu bloc de literatura general) estan plens de relats i poemes meus. Per tant, la tasca de l’escriptura no és cap cosa aliena a mi. De fet, les ressenyes i articles tinc molt clar que, si es fan amb cura, també són una forma de literatura.

La novel·la n’és una més. Jo n’he escrit des de molt petita. Amb 7 o 8 anys les il·lustrava i tot! Als 11 o 12 anys vaig guanyar el primer premi en un concurs de contes de Nadal que organitzava l’Ajuntament de l’Hospitalet. I amb un relat prou llarg! Després, amb 15 anys, vaig guanyar el Premi mític de redacció que organitzava la Coca-cola, el primer de Barcelona.

De novel·letes meves n’hi ha per tot arreu. A casa dels meus pares, a casa meva. Les llegia en veu alta al meu germà Jordi quan érem adolescents i ell aguantava estoicament, el pobre. Aleshores escrivia en castellà, perquè era la llengua en la qual m’havien educat.

Per tant, les passes són aquestes. Escriure i publicar no són sinònims. De fet, sempre m’ha esfereït pensar en la quantitat d’obres literàries (algunes segurament bones) que potser no han sortit mai dels calaixos dels seus creadors.

Ara, gràcies a la meva vinculació amb la novel·la negra i a l’editorial Llibres del Delicte, se’m va oferir l’oportunitat d’escriure i publicar una idea que ja feia temps que em voltava pel cap. I així ho he fet.

-Què creièu que ha de tenir un bon escriptor?

Un escriptor ha de tenir quelcom innat, això segur. Un no pot llevar-se un matí i decidir: mira, ara seré escriptor. No. No va així. Ara bé, el principal que necessita un escriptor és ser un bon lector. Un enorme lector. Llegir, llegir, llegir. Després, cal curiositat. Un bon escriptor ha de ser apassionat. I ha de fixar-se en allò que l’envolta. Ha de ser inquiet, ha de tenir ganes de saber, de descobrir, d’esbrinar. I, per damunt de tot, ha de treballar. Sense feina i esforç no valen pulsions innates. La mandra és molt mala consellera. Com deia Picasso: que la inspiració m’agafi treballant.

La literatura, d’altra banda, es mereix molt de respecte. La llengua és el nostre bé més preuat, el nostre mitjà de comunicació més important. No oblidem el que deia Rodoreda: Una novel·la són paraules. La literatura utilitza les paraules per embellir el missatge. I això eleva la literatura a la categoria d’art.

-Què podran aprendre els alumnes que s’apuntin al vostre seminari?

 

M’agradaria que això ho poguessin respondre alguns dels alumnes que ja han estudiat o fet cursos amb mi. Mira, jo crec que, en primer lloc, aprendran que, sense passió, no podem fer res. Per reeixir en qualsevol cosa en aquesta vida, s’hi ha de posar ganes i entusiasme. D’això, me’n sobra, perquè gaudeixo molt del que faig.

Crec que puc intentar, de manera clara i entenedora, que gaudeixin del curs tot sentint que els ha estat útil. Puc parlar-los dels rudiments dels diferents gèneres, dels requisits bàsics per escriure, d’allò que no convé fer, de la importància de tenir clar el discurs, de com enfrontar-se al paper en blanc, del paper de cada factor en el text literari (espais, temps, veus narratives, personatges, recursos retòrics, etc.).

Puc donar-los petits trucs i també fer-los practicar.

I fer-los gaudir i riure, que sempre va bé. Allò que s’aprèn lúdicament no s’oblida mai.

-El talent es pot aprendre?

 

No, impossible. El talent és innat. Es té o no es té. El que sí que és necessari és complementar-lo amb molta feina. Però hi ha gent que, per més que s’esforci, no ho aconseguirà.

 

-Ja per acabar, quin consell li donaríeu a la gent que vol convertir-se en escriptor?

Mira, en això de donar consells no hi crec gaire. Vull dir, jo puc donar consells objectius sobre l’acte d’escriure, vinculats a la meva condició de professora de literatura. O puc explicar exemples de coses que m’han passat i de casos que conec. Però consells… És molt difícil. El món literari, com tot l’àmbit de la cultura, està passant un moment difícil. Així que només en tinc dos, de consells. De fet els he anat repetint al llarg de tota aquesta entrevista. Llegir i treballar molt.

Ah, i sobretot, no defallir. Cal recordar una cosa: escriure i publicar no és el mateix. El gaudi intern de l’escriptura ha de comportar per a cada un de nosaltres una satisfacció pròpia, un plaer impagable que ha de quedar al marge del suposat èxit de lectors.