Agustí Pons és un dels nostres intel·lectuals i biògrafs més reconeguts. Es defineix constantment com a periodista en el decurs de l’entrevista i li encanta parlar del Néstor Luján, un dels seus biografiats –va arribar a recollir més de 4.000 fotocòpies amb els seus articles-. Ara, juntament amb Jordi Amat, han tret al carrer un llibre molt interessant, La Barcelona dels tramvies, una antologia de textos de Luján que inclou un deliciós i punyent dietari del 1947. L’ha publicat l’editorial Meteora. Pons assegura que ell i la Montserrat Roig mai no haurien biografiat les mateixes persones.

-És Néstor Luján un periodista i escriptor oblidat?

-Mira, aquest llibre havia d’haver sortit fa cinc anys, quan amb motiu del quinzè aniversari del seu traspàs organitzàrem unes jornades molt transversals amb el Jordi Amat. Hi havia molta gent tocada pel que havia llegit del Néstor, des de Jordi Pujol a Francesc de Carreras, per exemple, de Joaquim Marco a Jordi Amat. Ja estava pensat publicar aquest llibre i no les ponències, però ha estat difícil d’editar perquè l’assaig no patriòtic –i no estic essent pejoratiu, perquè tot el que sigui publicar va bé- és molt complicat. A més a més, aquest llibre tenia una dificultat, és un llibre en català pel que fa al pròleg, però els textos del Néstor estan escrits en castellà i no tenia cap sentit traduir-lo, tot i que vam tenir alguna proposta en aquest sentit. No tendria cap sentit perquè seria trair-lo. El Néstor és fill de les zones castellanes del País Valencià i no es fins bastant tard que escriu també en català, és a dir, la seva llengua materna és el castellà o el gallec. Finalment vam trobar el suport de l’Antoni Vives, a l’Ajuntament de Barcelona i vam poder fer-lo i va sortir pel vintè aniversari. Crec que això contesta bastant el paper que ocupa el Nèstor.

-En l’ordenació d’aquest llibre hi ha la feina de dues generacions i de dos tipus d’intel·lectuals molt diferents com sou vós i el Jordi Amat…

-Quan dic que sóc un liberal és en tots els sentits, en el de la discrepància i el diàleg cadascú des del seu punt de vista… això no vol dir que estiguem d’acord en tot. De totes maneres, a mi se’m fa difícil col·laborar amb gent a qui no admiro i per a mi el Jordi representa i és un exemple de l’intel·lectual format, treballador i molt rigorós. De totes maneres, com que jo ara no estic a la primera línia de la trinxera periodística en aquest sentit puc mantenir una posició fàcil.

-Ho dieu amb un punt de recança… us agradaria tornar-hi?

-A la vida no t’has de queixar del que tens. Has de ser capaç de treure profit de les coses i obrir finestres quan se te’n tanquen. Som un país dur, som pocs… però el tema no és la meva experiència biogràfica tot i que a mi m’han matat dos o tres cops i encara sóc aquí…

-Tornem per un moment al llibre. Hi ha una joia, el dietari de 1947, on hi ha acarnissament amb figures com Martí de Riquer o Víctor Català i déu n’hi do la mala llet que gastava fins i tot amb els amics…

-No és per justificar-lo, sobretot perquè no sé com surten ara de les facultats els joves periodistes, amb una carrera i els màsters i tot això, però els periodistes de la meva generació i els de la seva s’han fet escrivint-se, com es féu el Gaziel i tants d’altres. El Néstor era així i teníem el dubte de mostrar com es va fent. Per què incloem el dietari? Doncs per demostrar que no és el mateix estar sota les faldilles franquistes que ser un feixista i nosaltres d’alguna manera volíem mostrar les discrepàncies de Luján en els seus texts interns. Mira, Destino de 1939 és en essència la mateixa revista que al setanta i escaig…si Vergés no posava més generals aliats a la portada és perquè literalment no podia. Vergés era un home fet, que havia passat per Anglaterra i que era un demòcrata de dretes i conservador. A la Guerra Civil va veure com mataven els seus amics de la Lliga i es va posar sota les faldilles de Franco perquè no volia marxar i no va tenir cap escrúpol en convertir Destino en el que fou sobre les cendres de Mirador. Ho va copiar, no hi havia estructura de redacció i bàsicament tot eren col·laboracions externes. Vergés volia fer diners i sabia com. Ell no es va creure mai el franquisme, se n’aprofità. El dietari de Luján mostra aquest posicionament envers el règim.

-Ja sé que estem mal acostumats, però llegint els articles del Luján hom pensa que tampoc n’hi havia per tant i que els censuradors de l’època o estaven molt sensibles o eren molt poc intel·ligents…

-Doncs no els van fer gens de gràcia. L’historiador Joan Sansó parla de l’escletxa del 1946, que és quan Nicolás Franco és a Estoril per controlar què fa Joan de Borbó, com explica també en Carles Sentís. Llavors no s’hauria vist malament una abdicació de Franco, que no va arribar. Potser hi havia un moment de debilitat que Vergés, que era molt llest, aprofita per posar Franco a portada amb Montserrat al fons. Sense un editor intel·ligent no podríem entendre aquests articles del Néstor. I ell estava tranquil. Si la censura el tirava enrere i l’havia de refer, era pitjor per al Luján, que l’havia de reescriure sense cobrar. Era un editor molt llest i fent segons quines portades salvava la revista i capejava la censura.

Sebastià Bennasar.