Els intents de la diplomàcia espanyola per ocultar la cultura catalana -ben recents amb els vets a les presentacions de Victus de Sànchez Piñol- foren una constant durant el franquisme. Manuel de Pedrolo no només va haver de patir la censura interior, sinó que també va veure com el cònsol d’Espanya a Tolosa de Llenguadoc va intentar impedir la representació de Darrera versió per ara.

L’any 1963 el grup Teatre Experimental Català (constituït l’any anterior) va representar Darrera versió per ara, una peça que Manuel de Pedrolo va escriure el 1958 i que no es va publicar fins el 1971. L’estrena es va realitzar al teatre Guimerà el 18 de febrer de 1963 i hi va assistir el mateix autor, que sempre va donar suport a la companyia (hi va haver una preestrena a les Joventuts Musicals de Terrassa). Les crítiques varen ser demolidores, sobretot per a Pedrolo, com veurem tot seguit.

La direcció de l’obra la va realitzar Vicenç Olivares, mentre que en el repartiment ja hi trobem la Núria Feliu, en Francesc Periu, la Mercè Guiamet, l’Alex Aixelà i el Jordi Campillo. Ningú no es va fer ric aquella nit, però amb les crítiques obtingudes sí que es va assolir una certa fama.

La Vanguardia havia anunciat el dia 14 que el TEC preparava aquesta obra, però el 20 de febrer des de la Solidaridad Nacional (diari afecte al règim franquista que es va apropiar de la Solidaridad Obrera) Luis Marsillach començava l’andanada d’atacs contra l’obra, no sense nombroses errades: “Com hauran observat, l’obra arriba en el seu propòsit antireligiós fins a la blasfèmia en termes que em sembla que voregen si no és que hi cauen, el Codi Penal”; i continua el seu atac demolidor: “Al senyor Pedrolo li han concedit el premi Víctor Català, el Joanot Martorell , el Joan Santamaria i el Sant Jordi. M’agradaria saber quina mena de serveis li estan premiant (…) he vist representar moltes obres anticlericals, però em sembla que aquesta és la primera que veig contra el dogma catòlic”. A La Vanguardia la crítica de Martínez Tomás era una mica menys furibunda: “ El simbolisme temàtic, tot i que és una mica opac, resulta més transparent que els diàlegs, excessivament discursius i retòrics. Però s’ha de tenir en compte que es tracta d’una obra de polèmica, d’una espècie de debat metafísic que només es pot plantejar a través de la paraula. Pot haver-hi qui pensi que la peça és anticatòlica, atea i irreverent. A nosaltres ens sembla, senzillament, d’un agnosticisme i d’un liberalisme completament ingenus”.

Però la cosa no acaba aquí, a El Correo catalan, el dia 21 de febrer, José Maria Junyent, que no havia vist l’obra, diu això: “Pel que fa al desgraciat missatge anticatòlic i blasfem que aireja l’autor, preferim reservar-nos la nostra opinió i escudar-nos honradament en el fet verídic i convincent de no haver presenciat l’estrena de Darrera versió, per ara, per reafirmar i encara dissipar una acusació no tant contra Manuel de Pedrolo sinó contra el “vista” de la duana que va deixar passar l’avariada mercaderia literària-teatral i fins i tot en permeté el lliure accés a un escenari d’aquest país que oficialment té tancat el pas a la blasfèmia i a la paraula vulgar”. És a dir, un atac duríssim contra el censor que ha deixat passar l’obra. Oscar dos Santos hi tornava també el dia 21 des de la Solidaridad Nacional amb un text que acabava així: “Blasfèmia en la paraula, blasfèmia en la intenció. I com diu Marsillach, amb la primera sorpresa de l’estrena d’aquesta obra dins d’un cicle de teatre experimental, atac al dogma catòlic. Potser sigui un atac simbòlic. Cal repetir –no obstant-, les paraules del relat bíblic: “Maleïda sigui la terra a les teves obres…”.

Doncs bé, el TEC tenia poc més de mig any de vida com a tal i ja havia aconseguit no deixar a ningú indiferent. I fins i tot una certa unanimitat: havien fet pujar la blasfèmia a l’escenari.

Darrera versió, per ara, coneixerà noves representacions com la del 22 de març de 1963 a la biblioteca popular Francisco Tarafa de Granollers (organitzada per l’associació cultural de Granollers) o també les que es feren a la parròquia de Marata a Barcelona i a la Facultat de Medecina. Però a més a més, l’estrena els va valdre una convidada del Centre Pedagogique de la Université de Toulouse.

Segons explica Vicenç Olivares, “la convidada era per fer la representació el dia 24 de maig de 1963 i comptava amb l’organització dels Amics del Teatre Español i també amb la col·laboració especial de tota la colònia catalana i de fet la premsa ja se n’havia fet ressò i tot”.

En aquest sentit destaca l’article que hi dedica La Depeche du Midi del 24 de maig de 1963 on explica que “Els esforços dels catalans d’Espanya per salvaguardar la seva cultura nacional han estat coronats d’èxits malgrat les dificultats que ha calgut vèncer i els obstacles imposats per un règim poc favorable a les eclosions espirituals particulars”. El text continua amb un elogi de la cultura catalana i assegura després que les tres figures literàries més importants del moment són Espriu en poesia, Triadú pel que fa a l’assaig i a la crítica i Pedrolo pel que fa a la novel·la i al teatre i afegeix que “Pedrolo és un poc l’Ionesco català, l’escriptor que trenca els vells motlles del teatre clàssic, qui sacseja amb energia la societat burgesa del seu temps presentant-li de nou els seus problemes amb peces de tesi o en clau i obres que exigeixen del públic una mica de reflexió. Ha estat objecte de polèmiques literàries i de discussions àcides que proven que les seves peces no deixen mai indiferent” i acte seguit anuncia la funció del TEC. Per tant l’expectativa ja estava creada.

No és de bades que se cita aquest article, perquè les dificultats i les pressions per impedir-ne la representació van ser brutals. “En arribar a Tolosa el TEC es va trobar amb una citació del Consolat d’España. Vam anar a la reunió, bastant forta, i el cònsol ens va demanar que no féssim la representació ja que al darrere de la institució universitària que ens havia convidat hi havia el Partit Comunista. Nosaltres manifestàrem la nostra intenció de continuar amb la representació”. Tot i així els fils de la diplomàcia, o millor dit els seus tentacles, eren molt llargs, i l’obra es va substituir per una de Valle Inclán a la universitat, però el TEC va aconseguir estrenar Pedrolo a Tolosa.

“Ens vàrem reunir amb diversos grups i institucions i de mutu acord es va decidir fer la representació als jardins privats d’una important família francesa. L’endemà va ser bastant complicat, el cònsol va venir a visitar-nos i ens va dir que no podia garantir les possibles repercussions que tindria a Barcelona la nostra actitud”. Lògicament hi va haver inquietud entre els membres del TEC pel que pogués passar en tornar a casa, però el que passà va ser encara més surrealista: “Uns dies després Radio Nacional va informar que un grup català havia actuat a Tolosa i que a més a més se li havia atorgat una subvenció. D’aquesta subvenció mai no en vàrem saber absolutament res”.

Així doncs, l’intent de vetar Pedrolo es va convertir després en un barroer intent de política cultural a l’exterior…

SEBASTIÀ BENNASAR