Aquestes són les primeres paraules del llibre ‘Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits’ (Proa) de Salman Rushdie (Bombai, 1947):

“Se’n sap ben poc, tot i que se n’ha escrit molt, de l’autèntica naturalesa dels jinn, les criatures fetes de foc sense fum. Hi ha discussions acalorades sobre si són bones o dolentes, diabòliques o benignes. Les següents qualitats són àmpliament reconegudes: sabem que són fantasioses, capritxoses, entremaliades, que es poden moure a gran velocitat, canviar de mida i de forma, i concedir molts dels desitjos dels homes i les dones si ho volen, o si per coerció es veuen obligades a fer-ho; i que el seu sentit del temps és radicalment diferent del dels humans”.

Salman Rushdie ha triat els contes de fades, les faules tradicionals orientals i, és clar, ‘Les mil i una nits’ com a punt de partida. “Volia escriure un llibre una mica esborrallat perquè el món s’ha tornat esborrallat i volia veure què passaria si agafava les històries tradicionals de l’est com a base per construir una història al món contemporani de Nova York”, explicà Rushdie, ahir a Barcelona.

L’escriptor comentà que “si et fas gran a la Índia, escoltes les històries de les mil i una nit perquè les sents a casa, directament dels pares, i després, en fer-te gran, tens accés als textos reals i t’adones que no és un text escrit per a nens, que és molt filosòfic”, i afegí que “créixer en un món literari, ple de contes fantàstics, és una sort, n’estic content”.

Rushdie contà que “la major part de la història de la literatura pertany a aquesta atmosfera del llibres de contes de fades però ara vivim a l’època del realisme, que és un fenomen relativament recent”, i argumentà que “l’objectiu de la literatura és sempre la veritat, no m’interessa escapar de la realitat, vull utilitzar la ficció per discutir la realitat, és una de las maneres de parlar-ne, l’altra és precisament el realisme”.

Com a ‘Les mil i una nits’, la nova novel·la de Rushdie té elements fantàstics però parla de la naturalesa real dels homes. “El meu llibre també prové de la tradició surrealista europea, que és una altra manera d’explicar el món real, fent que el món real sigui estrany també permet, de vegades, veure-hi més clar, arribar d’una forma més sincera”.

I Rushdie ens avisa: “a la tradició de la novel·la realista, que té el seu punt culminant al XIX, és fonamental que el lector i l’escriptor estiguin d’acord amb l’essència de la realitat i tinguin la mateixa imatge del món però, en canvi, ja no vivim en aquest món, hi ha diferents realitats sobre un mateix fet i, quan l’escriptor no comparteix necessàriament la mateixa imatge del món que explica al lector, aleshores calen noves formes de narrar”.

En aquest sentit, Rushdie posà l’exemple dels atemptats de Nova York de l’any 2001 on la història nord-americana ja sempre anirà lligada al món àrab, tot i la distància. “Vivim en una convergència d’històries que provenen de llocs molt distants, per això aquest llibre conté moltes històries diferents, ja no hi pot haver una única narrativa amb totes aquestes històries que conflueixen, necessito trobar la manera de descriure aquesta nova realitat”.

Carles Domènec