“i tanta de claror viu i mor per dir: –Sí.”
Pere Gimferrer

Després d’haver-ho pensat molt, puc afirmar ben bé que canviaria el millor dels poemes que mai pogués escriure si així pogués rebre la capacitat de llegir infinitament, amb el cap més atent i la mirada més afilada. El plaer que em proporciona la lectura d’un bon poema no pot comparar-se, ni de bon tros, a la satisfacció que trobo davant d’uns versos meus més o menys ben endegats. Però com que, malauradament, ningú no m’assegura que si jo deixés d’escriure la meva capacitat lectora augmentaria exponencialment, segueixo fent el que puc i vaig endavant.
Explico tot això perquè quan es parla de grans poetes sempre es destaca la fita de forçar les capacitats expressives del llenguatge. Aquest, esclar, és un esforç que va lligat a la mateixa escriptura poètica, però com a receptor sempre he agraït més l’altra cara de la moneda: la possibilitat d’eixamplar la capacitat de comprensió del lector assedegat. L’obra de Pere Gimferrer, al meu entendre, participa d’aquestes dues voluntats d’una forma molt intensa, i la segona consecució esmentada és la que més li agraeixo.
D’entrada, puc dir sense embuts que existeix el Gimferrer de la imatge i el Gimferrer de la idea. Això no obstant, no deixa de ser d’una vaguetat de dimensions còsmiques; podria aplicar-se a quasi tot bon poeta en català —proveu-ho: “existeix el Foix de la imatge i el Foix de la idea”, o “existeix el Carner de la imatge i el Carner de la idea”, i així, anar fent. A allò a què em refereixo a propòsit de Gimferrer, però, és a un determinat ús de la imatge en la seva poesia i de com aquesta imatge esdevé, amb uns procediments més o menys semblants, l’expressió física d’una idea. No tindré ni temps ni espai per a desenvolupar aquesta qüestió, que em podria dur molts maldecaps i que estaria destinada a una tasca més acadèmica que no pas al testimoni vague d’un lector, que és el que jo vull presentar ara. Però em sembla que si tenim en compte aquest detall, la poesia de Gimferrer se’ns pot fer molt més clara.
El primer llibre que vaig llegir de Pere Gimferrer en català va ser Els miralls. Jo era prou jove —disset, divuit anys?— com perquè els seus versos escorredissos se’m fessin intensament estranys. No hi arribava sol, però: abans encara havia llegit l’antologia de Nueve novísimos de Josep Maria Castellet i Arde el mar. La sensació que en vaig tenir com a lector va ser la d’estar davant d’una pàtina impenetrable d’imatges que no em deixaven tranquil. Als dos primers poemes, “Paranys” i “Sistemes”, ja se’ns avisa d’aquest procediment, però, perquè “diuen que Apollinaire escrivia / aplegant fragments de converses” i “la poesia és / un sistema de miralls / giratoris, lliscant amb harmonia, / desplaçant llums i ombres a l’emprovador”. La poesia de Gimferrer, des d’aquest punt de vista, és un esforç per aplegar la fragmentarietat del món exterior a través “de l’experiència de la llum als boscos hivernals [i] la dificultat de posar coherència —és un joc de miralls—” dins del poema mateix.
El procediment que m’estabornia els sentits, en el cas de Gimferrer, era el de l’acumulació d’imatges, precisament. Aquestes imatges no són, en un principi, una correlació de significats cap a la idea, ni neixen unes de les altres, com en una narració audiovisual: són imatges juxtaposades pel corrent del pensament del poema, i dins del mateix poema reben sentit perquè entre elles es resignifiquen. El que vull dir és que en aquest devessall d’imatges, el lector pot trobar-hi l’experiència estètica pròpiament dita i, després, el seu funcionament dins del discurs del poema. En el primer cas, es veurà impel·lit a contemplar la imatge i, després, si vol, a comparar-la amb la seva mateixa subjectivitat; en el segon, es veurà obligat a deixar de mirar-se el melic per exigir-se la reconstrucció d’un discurs que surti d’ell mateix i es retrobi amb el poema, amb la lectura del poema. Per exemple, dins mateix de “Sistemes”:
“els actes que es dissolen en la irrealitat,
els àcids que envaeixen velles fotografies,
el groc, la lepra, el rovell i la molsa que esborren les imatges,
el quitrà que empastifa les cares del nois amb canotier,
tot allò que una tarda morí amb les bicicletes,
cromats vermells colgats a les cisternes,
a càmera lenta els cossos (a l’espai, com al temps) sota les aigües.”

Cadascun dels versos —exceptuant-ne el primer— constitueix una imatge que ens assalta el pensament, però després d’això haurem de provar de veure que aquesta acumulació de situacions de l’experiència venen a definir, precisament, aquests “actes que es dissolen en la irrealitat” del passat però, sobretot, en la del poema. La fotografia, la imatge esborrada, la cara empastifada (que ens dificulta reconèixer el rostre dels nois), el temps d’infantesa de les bicicletes, tot remet, més o menys, als objectes i als actes que perduren o es desintegren a poc a poc en el record. Dins del poema, tot queda representat, doncs, com cossos que es mouen “a càmera lenta (…) sota [unes] aigües” que són espai (de nou, com a experiència estètica el vers podria dur-nos a pensar, en un segon moviment mental, en nois que es banyen a la platja dels llargs estius infantils) però que també són temps. Aquestes imatges tenen, doncs, un sentit en el poema, però al mateix temps tenen llum pròpia: després de llegir-lo, tenim encara el record de la seva espurna clavat als ulls.
A la juxtaposició d’imatges, però, li hem de saber veure, també, una simultaneïtat de plans. Mentre giren els miralls, ens mostren al mateix temps “el real i el fictici, / la convenció, és a dir, i les coses viscudes”. No és pas un secret que la poesia de Pere Gimferrer es nodreix també de l’art —i de la seva perícia com a lector— i que aquest aspecte es manifesta explícitament en molts dels seus poemes en forma de referència i, sobretot, també d’imatge. Però ajuntar els dos aspectes com a font del poema ja constitueix fondre-les dins del mirall, que és la poesia. No és gens sobrer, doncs, que al final de “Sistemes” se’ns rebel·li, entre parèntesi —com si no volgués ser, ara sí, revelat— que “(enfosquit com el fons d’un mirall esberlat, l’emprovador / és l’eix d’aquest poema)”.
Aquí no puc deixar d’entendre l’emprovador com a lloc on ens anem posant roba diversa, però també com a la persona que se la posa. En aquest joc de disfresses, en aquesta Mascarada, el subjecte, a l’ombra, rere els trossos de món que reflecteixen els fragments del “mirall esberlat” —i aquí ‘món’ no és només l’espai referencial en què ens movem, sinó “el real i el fictici” a què em referia abans–; rere aquest mirall, doncs, hi ha l’emprovador, el subjecte, que és l’eix que fa girar el poema, el sistema de miralls. Hi ha una voluntat rere el poema, doncs, però també és cert que el llenguatge li permet sortir dels seus propis límits. De la mateixa manera, com deia més amunt, hi ha una voluntat rere el lector, però després es veurà obligat a donar-la a les paraules que està llegint.
En el següent poema de Els miralls, “Segona visió de març”, s’hi insisteix:
“així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
(…)
així, doncs, la paraula esdevindrà parany
només en la mesura que ho voldrem: cendra o música,
és tal volta un esforç de lucidesa, i la simultaneïtat de plans
hi correspon a la complexitat d’ una experiència: és a dir,
(…)
només un poema pot explicar per què aquell home mal afaitat i ebri té ulls de príncep.”

Si les dues voluntats, la del subjecte poètic i la del lector, han de veure’s cedides a les paraules, el món també haurà de veure-hi vençuda la seva dosi de realitat. Em sembla que és aquesta una de les qüestions que s’acaba explicitant al poema estranyament cèlebre titulat “Exili”, dins de El vendaval, i que reprodueixo sencer tot seguit perquè, realment, mereix ser llegit sense interferències polítiques:
“Clavats a la paret, el signe Rossinyol,
el signe Cadernera, noms d’un batec, d’un crit,
o l’Estornell, el passatger dels boscos,
una claror d’imatges en un moment verbal:
la llum en simulacre, el so del mot fet mot. Hem dit la tarda groga
o la caputxa de l’hivern, la conca
de plom del riu que esmola el glaç del cel,
la desafecció del mot i el món visible:
diem mots, però no diem el món. Impur, el vespre ens crida
amb un penell de llum al cel estrangulat de vermelleses,
la cacera dels signes i dels mots falconers.
I ni tan sols de signes vivim: del so dels signes,
no la vida del mot, sinó la pell del so.
L’entelament del món a l’obaga dels mots.”

És a l’obaga dels mots, doncs, que el lector vol reposar-hi, i la poesia de Gimferrer ens ho permet perquè sacseja la nostra consciència d’homínids enfeinats. No ens busca per l’immediat reconeixement d’un mirall que ens vulgui reflectir falsament, sinó que ens estrafà en un joc de volums i, sobretot, d’imatges. Em sembla, però, que en tot això no hi ha res d’excepcional: jo no sé com ha de ser la bona poesia; sí que sé, però, com és la poesia que em penso que és bona. El que tindria d’excepcional la poesia de Gimferrer, doncs, juntament amb la dels millors poetes, és que d’ella en podem gaudir infinitament, i que ens fa créixer com a lectors, perquè ens hi vol. Tot el que he dit a propòsit de la lectura dels seus versos són reflexions que m’han ajudat a gaudir de la poesia, a apreciar els bons poetes i a desemmascarar els falsos preceptors. Em sembla que aquest és el punt més alt on pot arribar l’ambició d’un poeta, i en l’obra de Pere Gimferrer hi podem trobar un dels seus estendards.

MARC ROVIRA