Sempre ha costat veure-la, adonar-se que hi era.
Tot just treia el cap al final de l’article “La cultura a les Terres de l’Ebre del 39 ençà”, que Gerard Vergés va publicar al monogràfic “La regió de l’Ebre” del número de Serra d’Or de setembre de 1965: “Tota l’obra poètica de Zoraida Burgos és, per exemple, en català.” I res més, en deia (Vergés també callava, tot s’ha de dir, que també ell n’havia fet, de versos). Pàgines més endavant, dins la mateixa revista, tornava a aparèixer, amb foto i tot, per respondre una breu enquesta sobre cultura tortosina; però no parlava d’ella. Consignava, això sí, l’auge de la poesia social i del model de La pell de brau (aquell realisme històric que tant va fer perdre el temps els de la seva generació) entre els lletraferits tortosins. Una breu nota, per altra banda, indicava que s’havia presentat a un parell de premis.

En va guanyar un, sis anys després, el Màrius Torres de Lleida amb el recull D’amors, d’enyors i d’altres coses; però el llibre va ser segrestat pel Gobierno i no es va arribar a distribuir. Aquell mateix any, però, publicava cinc llibres de narrativa infantil. I el 1974 havia d’aparèixer Temps concret (o potser Poemes circumstancials), però quaranta anys després només en coneixem alguns poemes solts i el pròleg de Francesc Vallverdú. O sigui que Zoraida Burgos, d’alguna manera, no fa la seva aparició fins a Vespres (1978), que de tota manera és una edició de 50 exemplars. Tenia 45 anys. I en va trigar encara deu a publicar Reflexos (1989), l’inici d’un cicle fructífer reblat per Blaus (1993) i L’obsessió de les dunes (1994). I després, de nou, un silenci de divuit anys abans de l’aparició d’Absolc el temps (2012) en una editorial mallorquina que ja no existeix.
No sembla la manera de fer-se una carrera literària; afegiu-hi el fet de viure i treballar (de bibliotecària) en una capital de comarca que, fa només deu anys, es trobava molt més lluny que no ara. I el fet de ser dona. Aquest silenci, i aquesta distància, ho expliquen gairebé tot; però són, també, part de l’enigma dels versos que en coneixem (els qui els coneixem): uns versos que no sabem d’on vénen. Ignorem per quins camins s’ha arribat a aquesta veu: quins poetes li agradaven de jove, què va llegir, què va viure. La trobem en un llibre d’Albert Roig, Creació del poema, traduint un poema de René Char; o traduint cinc poemes de Manoel de Barros a Riba del dessemblat. Escarbotem cites de Foix, de Donne, de Rilke, de Bachmann, pels seus llibres. Però res ens explica perquè en un moment determinat, segons Albert Aragonés (citat per Roig) “abandona el realisme existencial i s’arrisca a exigir-se una poesia cada cop més dura i tocada per l’enigma.”
La veu, dèiem. Zoraida Burgos és un cas d’aquells insòlits de veu pròpia, difícil de definir i de descriure però reconeixedora a primer cop d’ull. És, potser, una sintaxi pròpia, feta d’el·lipsis, d’aposicions, d’elements que es reuneixen sense que se’ns indiqui clarament quina és la connexió: “Somni irreal, la nit i la matèria”, “Ambigus, l’esglai dels peixos i el silenci”. De verbs absents: les coses ens són donades a través de substantius i adjectius, fora del temps i de l’acció. Noms que en demanen d’altres, com si per si mateixos no fossin suficients: “Entre els dits, es fonen els minuts, l’espai”, “la tija vermella del sosar, sadoll de sal, / sangonós, rovella el paisatge, la llacuna”, “l’alè, glaç, de l’hivern / entela els vidres.”
Tot és aquí indirecte. Al “Cicle de la nit” que obria Reflexos (i que havia aparegut ja el 1981 en una edició d’artista) hi ha uns amants, i hi ha hagut un encontre amorós, però ben just si els veiem, acompanyats pel cicle lunar i pel paisatge marítim. “Si, trencat el somni delirant, la veu restés, / què m’allunya dels closos territoris dels déus?” pregunta l’últim poema del cicle; un cop passat l’instant, el somni delirant de l’encontre, quan els amants ja només són dues persones més, altre cop diferents, potser la veu podria mantenir-ne la màgia. Però la poeta no hi confia gaire: l’escriptura és una “farsa”, una “doble ficció d’espills”, una “falsejada faula”, un intent de “redempció de l’efímer”, els llibres són una “obscena metàstasi”. Ni tan sols confia en la solidesa de la seva pròpia identitat, dividida entre “el jo que sóc”, “el jo que no sóc”, “l’infant que vaig ser”… És el pas del temps qui desarticula aquesta identitat i en fa irreals les percepcions; totes les sensacions evocades (amb tanta traça) són un pàl·lid espectre de l’esdeveniment, i el jo és travessat per mil esquinçaments. I cada cop cal tornar a començar: “Infinites versions d’una única idea / obstinadament precisa i insistent”, diu al seu últim llibre. Allà mateix trobem aquest poema:

Al fons del pati, a la casa dels avis, vora el pou,
ran la finestra, cada estiu les flors envaeixen l’espai,
perfumen els ulls, la pell.
En fan llegenda.
Des de l’indret més llunyà, més aliè,
l’olor del gessamí em trasllada,
ara,
a la vora del pou, de la finestra,
de l’infant que vaig ser.

Vint anys abans havia dit: “És sempre la frescor del pou, i el pati, / que el gessamí, sobtadament, transporta.” ¿Es tracta de recuperar un moment del passat? Deixem que ho digui Proust, de la mà de Joan Casas i fent una mica de via: “Molt més, potser; alguna cosa que, comuna a la vegada al passat i al present, és molt més essencial que tots dos (…): una mica de temps en estat pur. L’ésser que havia renascut en mi quan, amb aquell estremiment de felicitat, havia sentit el soroll comú a la vegada a la cullera que toca el plat i al martell que colpeja la roda, a la desigualtat sota els peus de les llambordes del pati dels Guermantes i del baptisteri de Sant Marc, etc., és un ésser que només es nodreix de l’essència de les coses, que només en ella troba la seva subsistència, les seves fruïcions.” No es tracta de descriure, doncs, sinó de donar l’essència de les coses.
I si és així, tampoc és tant estrany que s’ho hagi agafat amb calma, sense preocupar-se per fer carrera literària.

JOAN TODÓ