Biel Mesquida: “Sempre he cregut que l’escriptura era música de paraula”

Biel Mesquida a la llibreria LAIE de Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec

Biel Mesquida a la llibreria LAIE de Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec

Ulls com dos fars a la fosca nit, al costat humà dels vidres foscos d’unes ulleres de pasta, el primer retrat fotogràfic que il·lustra l’entrevista certifica que la mirada penetrant de Biel Mesquida amaga vides. És el mateix que descobrim al llibre de relats Trèmolo (Empúries), on els silencis són tan importants com les paraules, i se’ns presenten pors, conflictes i secrets del món quotidià. No sabem si són aquestes certeses ocultes les que donen sentit a la vida però, si més no, ens entretenen en el transcurs d’aquesta, amb èxits que en realitat són fracassos i resignacions que en el fons són triomfs.

-Tinc la sensació d’haver llegit abans alguns dels relats del llibre.

-Als anys 2012, 2013 i 2014 vaig escriure una sèrie de relats al Diario de Mallorca, a la Plagueta de Bord i a una altra plagueta que tenc. Vaig recollir tot el que tenia i me van sortir unes 600 pàgines. Volia passar a 300 i, després, començar a fer feina, reescrivint els relats. Josep Lluch em fa fer d’editor, en el sentit anglosaxó. Me va fer la seva proposta. La mirada d’una altra persona me va anar molt bé. Després m’ho vaig tornar a mirar. Me vaig dedicar a reescriure-ho durant quatre mesos. Llegia en veu alta per veure com anava el ritme.

-Són relats variats amb un fil comú. Per exemple, hi observem una sensualitat que prové del món quotidià, són relats on la vida s’accepta.

-La idea dominant és pensar que eren veus. En aquest anys m’he mogut en un terreny molt limitat que és el territori del jo, la primera persona. Hi ha una feina d’aprofundir en aquestes veus. Aquest llibre és com unes cordes vocals de molts humans que vibren, hi ha un ressò del sexe, la planxa, els pulmons i sobretot el cervell. Tot el cos es converteix en una espècie de cervell que tremola. Més que afegir-hi, m’he dedicat a treure. Tot havia de ser molt necessari. És una feina de precisió, una combinació de ritme i de sentit. Contar i cantar.

-Heu estat més directe, menys barroc, que en llibres anteriors.

-Hi havia una voluntat de senzillesa. Aquí el llibre viu a través de la contenció, del crit sord i el ritme fosc. El llibre podria ser una simfonia de tremolors feta d’ombres. Són personatges plens de llum que et donen l’ombra. He fet la part de defora l’iceberg però aquest hi és, amagat.

-Què descobriu quan aquest jo del narrador és femení?

-El meu paleolític narrador me ve de la infantesa, de les padrines que me contaven rondalles, històries de poble o del Terreno. La meva padrina de Palma cantava, li agradaven molts els boleros, cançons d’amor com Bésame mucho, cançons mallorquines populars. Hi havia una mescla d’aquestes padrines que cantaven i contaven. És la meva prehistòria, que m’ha marcat. Sempre he cregut que l’escriptura era música de paraula. Tots els meus autors són musiquers: d’Homer a Kavafis, de Mercè Rodoreda a Rimbaud, de Tolstoi a Nabokov. Són gent amb una gran consciència del llenguatge i el fa cantar, contant.

-En quin moment heu arriscat escrivint el llibre?

-M’he llançat a la fosca. M’he ficat per camins on no sabia què me trobaria. M’ha fet pensar en mestres que he conegut com Brossa i els seus grans gests de llibertat. Aquest llibre és una capsa de bombons, te n’has de menjar un parell però no tots de cop. Pots entrar al llibre per on vulguis.

-Cada relat comença amb un epígraf, una mena de recomanació o advertència sobre el que llegirà a continuació.

-És com una poètica. Hi ha una connexió amb el relat. És una intimitat meva, una complicitat amb el lector.

-M’agradaria tornar al jo femení. Pareix com si, dins les cases mediterrànies d’una altra època, qui aportava la imaginació fos la dona, la llum de la vida amb històries contades portes endins.

-Tot això és molt mediterrani. De la veu femenina m’agrada que, per un cantó és polisèmica, veu moltes coses, i per altra banda és detallista, organitza la vida domèstica però també la vida de les paraules quan les conta. Hi ha els ritmes de posar les estovalles, de la cuina, la història ha col·locada la dona en aquest paper però, quan el conta, també el pot dinamitar. Diu coses que un home no pot dir mai perquè no les mira. En aquest llibre es conten històries dels no-resos. Són personatges antiherois. Dono visibilitat a veus que han quedat amagades.

Biel Mesquida. llibreria LAIE de Barcelona. 29 octubre 2015.

Biel Mesquida. © Fotografia de Carles Domènec

-En altres novel·les heu tractat el sexe d’una forma més explícita i de manera molt més provocadora. Ara el sexe és una mena de refugi d’adults, sovint un poc innocent.

-M’agrada que ho vegis perquè per aquí hi havia un dels camins.

-D’on han sorgit les històries que es descriuen?

-De la realitat, dels llibres, de l’observació, m’agrada escoltar. Les grans novel·les del XIX tenen moments en què l’acció segueix per unes grans descripcions. La literatura és descripció d’un paisatge, que pot ser natural, humà, interior, històric.

-El paisatge mallorquí ha condicionat la vostra literatura. 

-Sóc conscient que he vist la descomposició del paisatge de la meva infantesa i amb la literatura, que és un dipòsit de memòria, he intentat salvar els paisatges destruïts i donar testimoni del que hi ha ara.

-Sembla inevitable que autors de Mallorca acabin descrivint aquesta transformació perquè és un fet molt rellevant. Baltasar Porcel o Guillem Frontera ho han fet d’una manera, en el seu cas ho heu explicat millor des dels sentiments.

-Sí, ells ho fan més èpicament. Jo faig una cosa més íntima. El canvi ha estat brutal. Amb la meva padrina del Terreno, mos dedicàvem a fer un memorial de destruccions, mos fixàvem amb vil·les, en portals.

-És el Terreno de Gertrude Stein, un pèl oblidat.

-Una vegada a la Perifèrica feia un acte i tenia penjada una foto de sa padrina. Vaig començar a llegir una nota on contava que els meus pares no m’havien avisat de la mort de la padrina perquè jo tenia exàmens. Jo estudiava a Barcelona. Contava que era un dels grans buits no haver pogut veure sa padrina morta. En aquell moment, la imatge de la padrina va caure.

-On sou, ara mateix, com a escriptor?

-No tenc sensació de carrera d’escriptor. Tenc sensació d’escriure. Ja pens en una altre projecte que he de fer ràpid. Faulkner deia que hi havia projectes que s’han d’escriure aviat, com si anassis en bicicleta per una corda fluixa. Ara escriuré pedalejant per la corda fluixa, vigilant de no caure . Cada vegada he de fer menys món. Vull fer de monja. No vull aturar-me, necessit temps. La meva manera d’escriure és fer-ho cada dia, amb disciplina.

Carles Domènec



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: