El 6 d’abril del 1994, quan vam saber que Kurt Cobain havia estat assassinat -la teoria oficial assegura que es va suïcidar però tots els qui llavors teníem disset anys sabem que el van matar- la desolació es va apoderar de tota una generació per als quals Nirvana havia estat la nostra referència espiritual.  A l’institut ningú no volia fer classe i fins i tot uns quants ens vam anar a manifestar davant del consolat americà on ens vàrem trobar amb altres joves d’altres instituts que havien fet el mateix. El crit més repetit va ser el d’assassins fins que venir la policia, va repartir unes quantes porrades i tots cap a casa. I si bé és cert que alguns havíem començat a desconfiar de Nirvana després de l’enregistrament del seu “desendollat” per a la MTV -pensàvem que s’havien venut-, Kurt Cobain continuava essent el nostre ídol i ara, passat el temps, s’ha de reconèixer que el seu “desendollat” és un disc de primer ordre, que permet que arribi amb perfecció el so desballestat de tota una generació. Els més avançats havíem avançat pel món del Grunge i havíem descobert que Cobain era un geni, però que els Pixies eren Déu. Les Olimpíades de Barcelona havien acabat, la crisi era brutal i la cocaïna esdevenia la nova droga de moda, igual que les pastilles de colors que es venien en el que després es coneixeria com a la ruta del bacallà (ara en podríem dir la ruta de la corrupció valenciana).

Aquest és el context que emmarca la nova novel·la de Rafael Vallbona, Dits enganxosos, que acaba de publicar l’editorial Alrevés a la col·lecció Crims.cat i que esdevé una preqüel·la de la seva inoblidable (i si encara no l’heu llegida, correu a fer-ho) El tant per cent. El llibre, narrat amb un ritme trepidant, molt àgil, que sovint recorda el que podria ser l’esquelet d’una sèrie de televisió, té la virtut marca de la casa de situar l’acció fora de Barcelona, de comptar amb uns diàlegs molt vius i interessants (amb aclucades d’ull de cap als pares del gènere) i una successió de capítols breus que potser l’entronquen més amb el gènere francès de la nouvelle que no pròpiament amb la novel·la. Per tant, tot el que hi ha és imprescindible i res no hi sobra, com si Vallbona hagués volgut fer un exercici de màxim despullament de l’artifici narratiu per quedar-se amb l’essència, amb allò que compta.

En aquesta ocasió el periodista Pere Palau viu immers en una crisi del sector (alguna vegada no hi ha estat, en crisi?) que el fa estar mal pagat i aprofitant una substitució. Ràpidament, però, començarà a treballar per lliure fart de l’estructura d’una redacció estival en hores baixes. I el que havia de ser la cobertura d’un incendi es complicarà amb la troballa d’un cotxe amb dos joves dins carbonitzats. Però, eren allà en ple incendi o algú se n’ha volgut aprofitar? Fer preguntes sempre comporta riscos i en Pere els viurà ben de prop.

Vallbona domina a la perfecció les estructures del gènere i els seus recursos per fer-nos una crònica dels primers noranta, potser perquè és conscient que des del punt de vista delictiu en som hereus directes i potser perquè és conscient que la festa del 92 va amagar i diluir els efectes dels temps immediatament posteriors. Per això trobo que el llibre és ben recomanable i també cal remarcar l’honestedat de les primeres pàgines del volum, les que serveixen per contextualitzar-lo. Vallbona ha fet una bona aproximació a un moment poc tractat a la nostra literatura criminal (en part per l’ensulsiada de la Negra just poc després) i ho ha fet amb una mirada desperta, no exempta d’un punt d’humor i a la vegada amb una mescla de gèneres on apareix de tot: tiroteigs, dicotomia social, persecucions per carreteres impossibles, homenatges explícits i aquella manera tan pròpia de narrar que va que un Vallbona sempre sigui un Vallbona. Això, aconseguir una veu pròpia, és a l’abast de molt pocs narradors i ell fa temps que la té. En un moment de debat absurd sobre etiquetes per al gènere, Dits enganxosos es podria definir com una novel·la purament vallboniana, si és que tal cosa existeix. Per entendre el concepte haureu de llegir-la. Paga la pena.

SEBASTIÀ BENNASAR

Dits enganxosos.

Rafael Valbona

Crims.cat, 2016

160 pàgines.