El premi Ramon LLull reconeix Víctor Amela, que ha partit d’aquest personatge real per construir la seva història i sumar-se als novel·listes que recentment han incorporat el Maestrat com a escenari per a les seves novel·les.

Si en el seu moment en Marc Pastor va parlar de la necessitat catalana de comptar amb el nostre propi Jack L’Esbudellador -ell es referia a Enriqueta Martí, la coneguda com a vampiresssa del carrer Ponent- per ser una literatura normal (i ho palesa el seu èxit internacional), ara ha estat en Víctor Amela qui ha decidit que hem de tenir també el nostre propi Robin Hood. Només que en lloc de viure al bosc de Sherwood, haver participat en les croades i tenir l’arc i les fletxes com a armes principals, el seu Robin Hood viu a mitjan segle XIX, no li fa fàstics a un bon trabuc i porta ganivet a la faixa i un bon garrot com a principals armes. Pel que fa a la resta, Sherwood és el Maestrat, el rei absent don Ramon de Cabrera, el Tigre del Maestrat a les ordres de l’hereu don Carles; i els usurpadors del regne les faccions liberals. El nom de l’heroi en concret és en Tomàs Penarrocha Penarrocha (1805-1844), un destacat guerrer carlí de la primera Guerra Carlina que durant prop de tres anys va fer la guerra pel seu compte i que, segons consta en l’Ajuntament del Forcall, avui per avui ja té fins i tot una ruta institucionalitzada pels seus paratges al preu de dotze euros (com a mínim se’n va fer una el passat 31 d’octubre). L’heroi era conegut com el Grog pels seus cabells daurats.

Les guerres carlines no varen ser precisament un manual de comportament honorífic, al contrari. La brutalitat va estar present als dos bàndols i la població civil en va patir les conseqüències. Amela novel·la la vida desesperada d’un home que torna de l’exili i s’adona que els seus enemics polítics li fan la vida impossible. La sortida és clara, posar-se a la muntanya amb les antigues armes i sobreviure aixecant-se contra els liberals. El que comença essent gairebé un acte de bandolerisme, acabarà essent la Guerra del Groc que durant gairebé tres anys va allargar la contesa en els territoris mítics del general Cabrera, de vegades amb altres cabdills locals i de vegades gairebé sol.  Va aconseguir ser l’enemic públic número 1, es va posar preu al seu cap i es va haver d’enviar un dels militars més prestigiosos del regne, en Juan de Villalonga a perseguir-lo, cosa que el mallorquí va fer acarnissadament i amb bastant disgust perquè va haver de traslladar-se fins al Maestrat des de València i això no el va plaure massa.

El Groc, amb un comportament honorable en molts casos, va protagonitzar tot de fets bèl·lics quasi llegendaris. Ajudava els terratinents pobres i explotats pels liberals -per a ell la terra i el seu conreu era l’ideal de vida, igual que la pertinença a l’església catòlica, valors tots conservadors i carlins que han arribat fins als nostres dies- i era capaç de moure’s amb una ètica ben particular. D’aquí que la història es convertís en llegenda, la llegenda que va sentir quan era petit en Víctor Amela i que ara ha volgut recuperar en la seva novel·la. I és que una part de la llegenda també atenyia les dones de la família, i molt especialment Manuela, la seva filla, l’altra gran protagonista del llibre.

Els que l’han llegida asseguren que La filla del capità Groc és una novel·la de primer ordre tant pel tractament lingüístic com el de la pròpia història, i Amela va reivindicar el component romàntic de l’obra (no és de bades, doncs la referència al llibre de Puixkin inclòs dins el seu propi títol) i el fet que la història real es combina amb la novel·la i per saber si es un heroi o un dimoni haureu d’esperar al març per jutjar per vosaltres mateixos.

Cal recordar que el Maestrat ha estat protagonista de dos moments històrics d’alta intensitat, ambdós contra les formes de poder establertes: les guerres carlines i la lluita dels maquis contra el franquisme. I precisament un i altre han centrat bona part de les accions de les obres que hi passen, algunes de les més recents publicades fa molt poc: La sega de Martí Domínguez i Màxima discreció, de Vicent Sanz, ambdues del 2015. Ara, amb la publicació del llibre d’Amela, el Maestrat i les seves històries continuaran tenint una centralitat en la literatura catalana coetània.

SEBASTIÀ BENNASAR.