MARIA ANTÒNIA OLIVER, AMB TOTS ELS HONORS

L’escriptora manacorina rep el 48è premi d’honor de les lletres catalanes i intentem oferir algunes claus de la seva obra

Maria Antònia Oliver és, per si sola, tota una literatura. Aquesta manacorina nascuda el 1946 ha estat vinculada a totes les coses importants que han passat en els darrers 45 anys en la literatura nostrada gràcies a tres característiques que han convertit la seva obra en imprescindible: una veu pròpia; un substrat emprat amb mestria; una recerca constant de noves fórmules que la duen a un inconformisme que es tradueix en una obra pròpia de primer nivell.

Membre de l’anomenada generació dels 70, Oliver va debutar pagant el mossatge de tota la seva generació: el reguitzell de premis literaris aconseguits amb relats breus i posteriorment una primera novel·la, la de debut, Cròniques d’un mig estiu, publicada pel Club Editor el 1970, quan l’autora tenia només 24 anys. Oliver ja estava casada llavors amb en Jaume Fuster i junts varen formar un dels tàndems literaris més importants del país, que lluità incansablement per la dignificació de la feina de l’escriptor i a més a més va ser una de les veus més importants del col·lectiu literari Ofèlia Dracs.

Fruit d’aquesta recerca de la professionalització a través de l’escriptura és també la seva dedicació a la traducció, entre les quals destaquen treballs memorables com la versió catalana de Moby Dick o tres traduccions de Virginia Woolf.  I és que la traducció combinada amb la creació va servir en molts de casos per anar pagant les factures en una època en què el català que ella va aprendre d’amagat amb Aina Moll encara no tenia el ple reconeixement.

L’obra d’Oliver comprèn com a mínim tres vessants: d’una banda hi ha les novel·les realistes entre les quals podem trobar la ja esmentada o Joana E, que li va valdre el premi Prudenci Bertrana de 1991 i considerada per molts com el seu cim literari, o Amor de cans, de 1995; les novel·les de tipus més fantàstic on la presència de les rondalles encara és molt important i on destaquen Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) i El vaixell d’iràs i no tornaràs (1976); i en tercer lloc les novel·les negres protagonitzades per Lònia Guiu, la primera detectiu femenina i feminista de la novel·la negra catalana: Estudi en Lila; Antípodes; El sol que fa l’ànec.

En Maria Antònia Oliver també és important la seva dedicació al relat breu, gènere que no és en cap cas un complement a l’escriptura, sinó que adopta la màxima dignitat i que és on l’autora a més a més es permet alguns jocs experimentals i provatures narratives més agosarades. És un banc de proves per a la seva narrativa, però considerant-los sempre com un art major.

Oliver, que no publica cap llibre nou des del 2007, té obres traduïdes a nou llengües i de ben segur que el premi serà un estímul per continuar escrivint i potser per trobar editors interessats en veure què guarda en els calaixos des de fa tant de temps. Cal recordar que Oliver és la quarta dona que guanya el guardó, dotat amb vint-mil euros.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Reportatges

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: