Han passat més de vint anys de la primera vegada que vaig entrevistar Antoni Serra. El motiu de l’entrevista era l’aparició de L’avinguda de la fosca (1994), l’obra d’espies que va consagrar a la misteriosa desaparició de Thomas Harris a Mallorca i que tancava la sèrie de 5 novel·les negres amb Celso Mosqueiro com a protagonista més aquesta d’espies. Un total de 6 obres que el varen dur a vendre més de 150.000 exemplars de gènere i que el consagraren com un els escriptors més coneguts de les nostres lletres amb més d’una quarantena d’obres publicades. Ara acaba de fer vuitanta anys i ho ha fet amb plena forma: dos llibres de relats Darrer llibre d’impertinències (Documenta) i Viatge (Adia); i la reedició de L’arqueòloga va somriure abans de morir i Espurnes de sang amb Ifeelbook. Parlem amb ell d’aquestes múltiples propostes just després de la presentació del darrer dels títols a Palma.

 

 

-En els darrers temps sembla que estàs passant per un període dolç de publicacions: dos llibres de relats i dues reedicions de novel·les negres. Com ho valores? I com valores que siguin precisament editorials independents les que ho hagin fet?

-Bé, objectivament (o subjectivament?) he de dir que ha estat per a mi ja no un estímul sinó una satisfacció col·laborar amb les petites (però grans, immenses literàriament, ja que elles creuen encara en la «qualitat» i no en la «quantitat» pel que fa a la creació narrativa) de les Illes i que jo, com tu saps, anomen Terra Inexistent. Són editorials respectuoses, alhora d’una gran inquietud cultural, i n’estic prou satisfet de les edicions de Darrer llibre d’impertinències, Viatge i les reedicions de L’arqueòloga va somriure abans de morir (crec que era la sisena o setena) i Espurnes de sang (quarta), i és així perquè les editorials, Documenta, AdiA i Ifeelbook, no tan sols han valorat i respectat els textos narratius, sinó que al mateix temps han realitzat unes impressions o edicions magnífiques.

 

-Sempre dius que Espurnes de sang ocupa un espai de centralitat evident dins la teva producció negra i que és un dels llibres que més estimes. Per què?

-No sé com expressar-me, amic meu. De la primera novel·la negra (encara que a mi, com tu saps, no m’agrada aquesta expressió: no hi ha novel·les negres, ni eròtiques, ni històriques, ni roses, sinó novel·les bones o dolentes, com ja va dir Henry James a finals de segle dinou) que vaig escriure, ja fa molts d’anys, quan jo només en tenia nou, d’anys, influenciat pel meu pare –que també es dedicava a l’escriptura, concretament a les pàgines de la revista La Nostra Terra– i que devers el 1945 o 1946 em va proporcionar obres, a més d’Anselm Turmeda i Ramon Llull, d’escriptors nord-americans com Raymond Chandler, Dashiell Hammett o Horace McCoy, entre d’altres. És clar que aquella novel·la no es va publicar mai, afortunadament. Fou molts anys després, crec que el 1982 (fa més de trenta anys!), quan em vaig decidir per la narrativa policíaca precisament a través del col·lectiu Ofèlia Dracs i amb el llibre Negra i consentida, obra on hi figura la meva narració «Localització “four”». Poc després, el 1986, vaig publicar El blau pàl·lid de la Rosa de Paper, que es la primera protagonitzada pel peus  plans Celso Mosqueiro. I aleshores ja vaig manifestar que només en publicaria cinc, màxim cinc perquè Chandler, que és un dels meus escriptors preferit, en va publicar només set. És una curolla, què hi farem! I de les cinc, crec que Espurnes de sang és la més completa (i no sé si fins i  tot complexa), la més rodona i, per a mi, la més estimulant i tal volta atrevida. Si m’ho permets, aquesta és la meva qualificació: primer, Espurnes de sang, després El blau pàl·lid de la Rosa de Paper, i a continuació RIP, senyor Mosqueiro, Cita a Belgrad (que Váquez de Parga transforma en Cita a Bagdad en el seu llibre La novela policiaca en España) i finalment L’arqueòloga…

 

-Quan vares començar a publicar els teus dietaris, era un moment en què a poc a poc s’anava recuperant l’interès per la literatura memorialística del país. Però la sèrie ha quedat estroncada pel que fa a la publicació. En llegirem més en un futur?

-No, no pens continuar Diari d’ombres, paisatges i figures o sigui, el diari que dia rere l’altre vaig redactant els vespres. La publicació del dietari, del qual en varen aparèixer quatre toms, va ser idea de l’amic (i amic des de l’època del franquisme, quan editàvem la revista Domini fosc [Quaderns de Poesia] amb «vietnamita» o sigui, clandestinament: principi dels anys setanta del segle passat) i editor Lleonard Muntaner. Ell em va insistir i em va convèncer, però posteriorment, sens dubte influenciat per l’excepcional escriptor polonès Kazimierz Brandys que va dir que preferia el silenci en una so(u)cietat com la que estaven creant des de mitjans segle XX, jo també m’he decidit per emmudir i elegir un lloc (relativament) solitari a l’espai infernal, al costat de Gloria Swanson, Marilyn Monroe i Esther Williams. Sí, som un home mort, enterrat gràcies a la política dels seguidors –conversos i no conversos– dels rajoycidas o dels bauzanistas.

 

-Si haguéssis de situar-te a tu mateix en el conjunt de la producció de novel·la negra en català, on et col·locaries?

-Cent llamps forcats, no ho sé! Som un desastre per aquestes coses. Jo només sé i et puc dir que em trob còmode amb Pedrolo, Jaume Fuster, Margarida Aritzeta, Andreu Martin, Maria-Antònia Oliver…

 

-Dius que la producció negra va eclipsar en certa manera l’Antoni Serra que tenia una trajectòria com a novel·lista i assagista i que per això vares dir que prou, que abans de publicar una nova novel·la negra volies publicar un altre llibre que no ho fos. És cert? Creus que hi ha un novel·lista ocult?

-Bé, això és cert… la trajectòria negra –o com es vulgui dir– em va perjudicar, sobretot al Principat. D’això te’n podria dir qualque cosa la meva agent literària d’aquella època, na Montserrat Bayà, una dona (a més d’agent literària) excepcional, humanament divina. Aleshores jo tenia dues novel·les (no negres, he, he, he!) per publicar, El darrer temps de les bruixes (o sigui, la segona part d’El cap dins el cercle) i La República inalterable, però quan les varen oferir a les editorials barcelonines les varen rebutjar perquè volien novel·les negres d’Antoni Serra. I vaig decidir desaparèixer, i no publicar mai les dues novel·les que encara i per sempre (per pròpia voluntat) restaran inèdites. Aleshores les editorials mallorquines m’obriren les portes (Lleonard Muntaner Editor, Editorial Moll, Documenta, Di7, AdiA, Ifeelbook) i varen publicar bàsicament llibres de narracions, des de Narracions de vida i mort fins a Viatge; assaig, com El (meu) testament literari i Llarg adéu a la vida; records d’altres temps, per exemple No hi ha quart poder. Així de senzill…

 

-Què t’ha aportat el personatge de Celso Mosqueiro?

-Hi ha dos aspectes, en aquest sentit: a) Una gran satisfacció personal, també literària, és clar, perquè ha significat una lluita immensa a la recerca de la identitat d’un personatge que era jo mateix i que al mateix temps volia la pròpia independència. Fou, bé em pots creure, un exercici apassionat i apassionant. Al final, va guanyar el personatge… i jo em vaig retirar humil i vençut. b) Em va crear una certa popularitat, un cert (i no sé si relatiu) reconeixement: mai m’hauria imaginat que d’un llibre meu (jo, que som tan anàrquic i poc o gens afeccionat als premis, honors i d’altres curolles més o menys «oficialesques») es fessin edicions de vint (Cita a Belgrad), quaranta  (Espurnes de sang) i setanta (L’arqueòloga…) mil exemplars.

 

-Et dediques a la crítica-recomanació literària des de la premsa. Com veus el panorama literari actual a Mallorca?

-Més que crítica, jo faig comentari de llibres: abans, fa uns anys, ho comentava tot, tant si m’agradava com si no, però darrerament només em decidesc pels que consider interessant. Jo crec que a Mallorca la narrativa ha perdut pes, intensitat, creativitat, amb excepcions (podria citar Llorenç Capellà o les teves novel·les Els blau de l’horitzó o Nocturn de Sant Felip Neri, entre d’altres), però contràriament la poesia es manté viva, creativa, atrevida, amb autors com Laia Martinez, Pau Vadell, Pons Alorda, Carles Rebassa, Àngel Igelmo, Pau Castanyer, Glòria Julià, entre d’altres…

 

-Quin consell li donaries a un jove que llegeixi aquesta entrevista i que vulgui ser escriptor?

-Que sigui ell mateix, que llegeixi molt, que no menyspreï cap cultura ni cap llengua, que lluiti contra l’espai infinit impossible (però explosiu) de la creació, ja que l’escriptor mai ha d’estar satisfet d’ell mateix, sempre i en tot moment ha d’estar obert al món en evolució social, política i cultural.