Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és una de les nostres narradores de més llarg recorregut. Ha combinat la narrativa breu, la novel·la, l’escriptura per a infants i joves i els treballs acadèmics (és professora a la Universitat Rovira i Virgili) i va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Una de les vessants que li va reportar major visibilitat i èxit va ser la seva adscripció al gènere negre amb tres novel·les que va publicar entre 1990 i 1992 a la col·lecció La Negra de la Magrana: El correu de Trípoli; Tie-break i El cau del llop. Ara, després de vint anys de no publicar-ne cap (o com a mínim cap de convencional perquè al meu entendre tant La maleta sarda com El pou dels maquis negregen força), ha tornat al gènere. Ho va fer participant a la ja referencial antologia Elles també maten, coordinada per l’Anna Maria Villalonga, i amb L’amant xinès (Llibres del Delicte), on recupera el personatge de la Mina Fuster aparegut en aquell relat per tornar a la negra per la porta gran.

Ara ens arriba Els fils de l’aranya (Llibres del Delicte) i sí que podem afirmar amb rotunditat que la Margarida Aritzeta, novel·lista negra, ha tornat. I ho fa fet per quedar-s’hi el temps que vulgui, en aquest costat fosc de la vida. Supervivent en el món de la negror com l’Andreu Martín, Aritzeta és l’única escriptora de gènere dels vuitanta i noranta que continua en actiu dins de la novel·la negra en català. A Els fils de l’aranya l’Aritzeta ha decidit passar-s’ho bé i fer-nos-ho passar fantàsticament bé a nosaltres com a lectors i ha tret el corsé que potser comprimia el seu retorn en l’aventura anterior de la Mina Fuster, inspectora dels mossos d’esquadra a Tarragona, que és un luxe de personatge que reclama molta continuïtat ara que a la fi ha trobat el seu camí estilístic i el desvergonyiment necessari perquè les seves històries flueixin.

Aritzeta no només té aquest gran personatge, sinó que l’ha sabut envoltar de secundaris de luxe: un periodista ben informat però que amb prou feines sobreviu; la resta del seu equip, començant per un sergent en la crisi dels quaranta i un agent minusvàlid que donarà molt de si si el manté; i sobretot la troballa excepcional de Cordèlio Palanca, la Tina i en Felip Butxaca, el trio gravitacional d’una trama amb múltiples fronts però que en el fons no deixa de ser tot plegat de mig pel. Si no fos que pel mig hi ha bastants de quartos i uns quants morts.

La Mina Fuster, una inspectora que va en autobús, té una mare gran que li du molts maldecaps, ha passat els trenta-cinc i no li fa fàstics a un bon clau quan en té l’oportunitat, és bastant més normal que molts investigadors excepcionals que ens anem trobant per aquests móns de Déu. Aquesta normalitat és la seva principal virtut: li agrada el bon menjar quan pot i a la feina és responsable i intuïtiva a la vegada. Però en aquesta ocasió és més comparsa que protagonista.

Per què? Doncs perquè l’Aritzeta és molt bona amb el control de la informació i en la disposició de l’arquitectura narrativa de la seva obra. Per això hi ha focalitzacions múltiples, canvis de perspectiva i orientacions, complementarietats de la informació i difuminació del personatge principal perquè, en definitiva, aquesta és una novel·la sobre la crisi, sobre el món contemporani i sobre rics que ho semblen més que ho són i han de recórrer a xapusses per poder sobreviure, com falsificar talons d’asseguradores. Per això la Mina Fuster s’ha desdibuixat una mica per deixar emergir la contemporaneïtat del món en el que viu. I aquesta és la grandesa d’una novel·la que a més a més empra elements paremiològics amb total normalitat, enriqueix el llenguatge creant un codi propi i esdevé un model per a noves aventures que fan desitjar-li llarga vida a la inspectora i que confirmen, ara sí, que l’Aritzeta ha retornat a la negror amb la qualitat dels grans novel·listes.

SEBASTIÀ BENNASAR

Els fils de l’aranya.

Margaida Aritzeta

Llibres del Delicte

Barcelona, gener de 2016.