Som un país bastant miserable amb la nostra gent gran. Convé dir-ho i recordar-ho. I som un país encara més miserable amb els nostres creadors quan es fan grans. El darrer despropòsit de pretendre que els escriptors un cop jubilats no puguin alternar la seva pensió amb els guanys derivats de la seva activitat literària és el darrer exemple de bestiesa moral i mortal d’aquesta societat nostra envers els creadors sèniors, tot i que sembla que l’ordre acabarà revertint. Som un país que persegueix els vells i que posa el crit al cel quan es demana que siguem europeus i que es paguin els cànons per préstec a les biblioteques. Sembla que vulguin que el precariat cultural esdevingui indigència. La imatge és escruixidora. Com moltes de les que planteja l’Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) en el seu darrer llibre, La crisi dels vuitanta, publicat per Meteora. Un llibre breu que és com un cop de puny demolidor que arriba entre cançons de Judy Garland i somriures del Màgic d’Oz. Certament, és ben estrany que aquest sigui un dels pocs títols vius a les llibreries grans del país, d’una autora que n’ha publicat més d’una seixantena.

En aquesta obra breu que té com a tema principal la vellesa i la poca bellesa que implica esdevenir vell, la Xirinacs repassa alguns moments de la seva vida, fa disquisicions hiperlúcides sobre la literatura -andanada brutal contra la novel·la negra feta a casa inclosa-, veu passar la vida i es prepara per a la mort en vida que suposa aquest procés de fer-se gran que associa sovint amb la invisibilitat i amb la desaparició de la capacitat de decisió en les voluntats. Així, l’escriptora que empra una primera persona ben viva (tot i que de vegades es desdobla com si pogués sortir del seu cos per observar l’Olga de temps passats), fa una narració terrible de l’esdevenir habitual: desaparició de companys, menysteniment en els locals públics, canvis físics i xacres de l’edat, els eufemismes mèdics… tot va desfilant per la ploma agudíssima de l’escriptora que, per sort, té aquest refugi: el de la seva lucidesa mental i el de poder exorcitzar amb l’escriptura els dimonis interiors.

Olga Xirinacs ha fet vuitanta anys dedicats a dos grans arts: el piano i la literatura i ara passa revista al fet de fer-se vell, dedicada a colpejar tan cruelment com ho ha fet la seva literatura (encara recordo l’impacte de la lectura de Sense Malicia, fa ja més de vint anys) però amorosint el text amb tocs d’humor sensacionals, amb evocacions líriques, amb records que van i vénen i que converteixen el llibre en una lectura deliciosa malgrat la duresa on es demostra la saviesa de l’escriptora amb el domini dels límits i del binomi vellesa/bellesa. A més a més, Xirinacs aprofita totes les possibilitats de l’assaig entès a la manera de Montaigne (o si voleu entès a la manera de Joan Fuster) per a través de peces molt breus anar teixint un text que hauria d’esdevenir de lectura obligatòria i reacció immediata. Felicitats a l’autora i és clar, felicitat una vegada més l’editorial Meteora per anar recuperant el nostre patrimoni literari com ja ha fet en els darrers temps: amb les autores en vida.

SEBASTIÀ BENNASAR

La crisi dels vuitanta

Olga Xirinacs

Meteora, Barcelona, 2016

64 pàgines