“He volgut reinventar el fragnol, el llenguatge de la mare que mescla l’espanyol i el francès”, comentà l’escriptora Lydie Salvayre (Autainville, 1948) fa uns dies, a Luxemburg, en una de les presentacions de ‘No plorar’, llibre guanyador del prestigiós Premi Goncourt 2014. Filla de republicans espanyols, d’andalús i catalana, la novel·la transmet un passat tràgic a partir d’un diàleg intens i emocionant entre mare i filla.

“Aquesta manera de parlar em feia vergonya de nina, en canvi no podia escriure aquest llibre d’una altra manera, el fragnol es deliciós”, apuntà l’autora, qui posà exemples d’invencions lingüístiques de la seva mare, combinació de les dues llengües, com “marier i casar que donaven pas al mot casé“.

Salvayre no es mostrà gaire contenta amb la versió castellana de ‘No plorar’, que edita Anagrama, en castellà i en català. “En totes les llengües sempre m’han demanat d’integrar el francès i espanyol, en la forma del fragnol, però estic molt molesta amb la traducció a Espanya”.

Salvayre descobreix interrogants interessants. “És que els immigrants representen per al francès un perill o tot el contrari?”, reflexiona. Al llibre, la narradora novel·la la vida de la mare, recorda l’emoció en arribar de jove a Barcelona des d’un poble de Lleida. La gran ciutat suposa la iniciació al sentiment llibertari, ple d’eufòria i felicitat.

Hi apareix l’estada a Mallorca del escriptor Georges Bernanos, a l’inici de la Guerra Civil. “Ell fa una denúncia contra la seva pròpia opinió prèvia, ni a Hemingway ni a André Malraux hi trobo tanta violència”, diu Salvayre. La referència literària és ‘Els grans cementiris sota la lluna’. Bernanos, monàrquic, viu la revolta del 36 des de Mallorca. “És un llibre de l’horror de les atrocitats de l’església catòlica”, insistí la novel·lista, qui desvelà que “em va permetre escriure la primera frase de ‘No plorar’ de forma definitiva, no fou un projecte conscient, jo puc dir que vaig ser convocada per Bernanos”.

A l’exili francès, la mare s’avergonyeix del país que l’acull, de com Europa s’havia pogut “plegar davant de Hitler”, i de l’església catòlica que “es prostituïa amb els militars”.

“M’han convidat a presentar el llibre al meu poble, de petita, però no hi he pogut anar, cada vegada he hagut de donar mitja volta, ja no hi queda res allà, tots són morts”, assegurà Salvayre, qui recordà que “la comunitat espanyola es reunia a taula, tots pensaven en tornar a Espanya, fins als anys 50; es parlava català, espanyol, andalús, una polifonia que contrastava amb el francès de l’escola, que era correcte, asexuat i desapassionat”.

D’aquesta manera, l’escriptora contà que “el llibre representa un resum de l’esperit maternal”, i declarà que “als pobles amb exiliats espanyols, les coses, amb els anys, van tornar al seu lloc”. Un aspecte fonamental del llibre és la importància de l’atzar, com el que ens toca viure influeix sobre decisions futures. “Les posicions polítiques sovint depenen de circumstàncies completament irracionals, sovint hi troben un vincle amb la infantesa, és sorprenent veure com els mals de la infantesa poden condicionar el posicionament polític de l’adult”, afirmà Salvayre.

Carles Domènec