JOAN PONS: “Tenia molt clar des de sempre que havia de fugir de Menorca”

20160531_124011

Joan Pons (Ferreries, 1960), és un escriptor menorquí resident a Barcelona. Segurament molts de vosaltres el coneixeu com a narrador (és autor, per exemple, de La casa de gel, Bromera). Ara acaba de debutar en poesia amb el llibre L’illa dels arbres vençuts, publicat per Adia. Parlem amb ell de la seva concepció literària i assegura que després de sis anys sense publicar no abandonarà la narrativa però que li ha agafat el gust a això de la poesia.

-Com arribes, després d’una trajectòria narrativa llarga, a fer un llibre de poesia?

-En realitat, supòs que com tots els que escrivim, jo sempre havia provat de fer versos. És el primer que vaig provar, però no valien res, eren buits, sentimentaloides. Sempre diuen que el relat breu, la narració, és el gènere més difícil, però per a mi la poesia està per damunt de tot pel que fa a nivells de dificultat, és el més complicat.

-A “L’illa dels arbres vençuts” hi ha tres tipus de poemes diferents, els més narratius, els que són evocatius i els purament lingüístics, tres eixos ben clars…

-És un poemari que jo en dic de destil·lació, que arriba quan mires el text amb distància i veus allò més important i transcendet i hi ha aquest procés de destil·lació personal. Vaig descartar molts textos i per sort tenc amics poeets com en Ponç Pons o en Pere Gomila que també han ajudat a destriar. La idea central és aquesta dels arbres vençunts, que són els ullastres vinclats, però que ho han fet per poder resistir. Això és un estat d’ànim, el de la supervivència, i és el que volia mostrar en aquest poemari.

-Has anat a raure en una editorial petita però molt valenta pel que fa a les propostes poètiques, Adia…

-I he tengut la sort de poder treballar amb en Pau Vadell, que també va ajudar a aquest procés de depuració de l’original per fer que la imatge que es transmetés fos la idea central. Tenc la sort que és un editor que a la vegada és poeta i hi vaig arribar a través de n’Antònia Vicens. Jo li havia enviat els poemes perquè el que no volia era fer el ridícul i a ella li varen agradar molt i va ser qui va fer el contacte amb Adia, tot un encert.

-Què hi fa en Joan Pons a Barcelona?

-Jo tenia molt clar des de sempre que havia de fugir de Menorca, que m’havia fet una imatge allà i que n’era esclau. La meva dona feia Belles Arts a Barcelona i jo sense cap feina vaig decidir que havia de fer la bogeria i era molt jove, tenia vint-i-set o vint-i-vuit anys. Varen ser temps molt difícils en què vivíem a la plaça  Mañé i Flaquer, ella encara estudiava, jo no feia feina, però va ser la decisió bona. Si volia ser escriptor havia de perseguir el meu destí i trencar la insularitat que et crea una imatge i passes a ser sempre aquell. Respecto molt l’opinió dels que es quedaren, però jo em vaig trobar amb una Barcelona molt curiosa, la de la transformació olímpica, que em recordava tot el que va suposar la indústria turística  a la Menorca de quan era petit. Al final la vam encertar.

-En els poemes narratius hi ha la devastació que implica la droga i la crisi de mitjans dels vuitanta i principis dels noranta, una situació de crisi global semblant a l’actual?

-Hi ha moltes similituds, és cert, però ara tenim tota la informació que llavors no hi havia. En aquella època t’abocaves a un infern, de l’heroïna a la sida i no ho sabies, aquesta és la gran diferència respecte a la situació actual. Hi havia la impotència de no saber cap on t’encaminaves amb els cants de sirena de les drogues i de la sida no en sabíem res, ni tan sols que existia. No sabíem interpretar la vida.

-Hi ha una renovació poètica constant en la literatura catalana i en aquest sentit Menorca no és excepcional. Però a nivell narratiu no veig aquest relleu per sota d’aquest grup potentíssim i imprescindible format per tu mateix, en Pau Faner, Esperança Camps, Maite Salord…

-És veritat que en poesia hi ha més continuïtat com per exemple el cas d’Edgar Alemany, els poetes joves van sortint constantment, però no veig novel·listes joves per darrere de nosaltres, és veritat.

És un poemari escrit des del dolor per una Menorca perduda?

-No, des del moment en què no hi som jo no puc exigir res a Menorca. Si hi visqués sí. Jo escric des de la distància i intent ser objectiu i veig que les forces econòmiques empenyen en una direcció contrària a la que jo crec que hauria de ser el model de creixement i des de la literatura no estam per parlar de paradisos quan l’illa té els mateixos problemes socials i econòmics que la resta del territori.

 



Categories:Crònica

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: