Jordi Solé: “La Guerra Civil valia la pena i és una llàstima perquè van perdre els que havien de guanyar”

Jordi Solé

Jordi Solé. Barcelona. © Fotografia de Carles Domènec

‘Operació Judes’ (Columna) de Jordi Solé (Sabadell, 1966) és la tercera novel·la que protagonitza el periodista Pol Vidal, trist i sense empenta després de la mort de la seva dona, assassinada als bombardejos italians de Barcelona, l’any 1938. La investigació d’un crim revifarà l’ànim de Vidal, el durà a Lluís Companys i coneixerà secrets d’espionatge que condicionaran el transcurs de la guerra.

D’on sorgeix la història de l’Operació Judes?

Jo havia escrit dues novel·les anteriors sobre el protagonista, una de jovenet i després d’adult. Volia saber què li passava al Pol Vidal quan es feia gran. Ara té 66 anys. El tema dels herois vells no és una qüestió gaire ben portada.

Quins són els apunts històrics de la novel·la?

Ell és un personatge fictici i, per tant, la reunió amb Companys no existí. Molts personatges són reals, més del que pot semblar. En la mesura que trobo alguna cosa real que s’hi pot acoblar, m’agrada jugar-hi. Invento el mínim possible.

Hi apareix el fotoperiodista Robert Capa.

És una figura que fa gràcia. És un mite tràgic. La seva vida canvia amb la Guerra Civil, marcada per la pèrdua de la Gerda Taro. El propi Capa és una invenció d’ella.

És impossible no seguir ambientant noves novel·les a la Guerra Civil, és un conflicte recent, ple de matisos.

La Guerra Civil espanyola forma part, per a molts, de la Segona Guerra Mundial, que podria veure’s com la segona part de la Primera. Jo tinc molt clar quin és el tipus de novel·la que puc escriure. Volia que la història comencés com una novel·la negra, amb un simple assassinat. Al Pol, li encarreguen investigar l’assassinat d’un funcionari de la Generalitat. No sembla que sigui un tema d’espionatge ni que la guerra estigui en joc. Aquest és el gir de la novel·la.

Què n’esperes de la novel·la?

Et dic la veritat?

Si us plau.

No n’espero res.

T’has queixat públicament de la dificultat d’intentar viure de l’escriptura.

Sí, no visc d’ella. No sé ni si sobreviuria, en cas d’intentar-ho. És la maledicció de les feines creatives, sembla com si la recompensa fos la mateixa feina. Hi ha molts llibres i costen molt de vendre. La gent no espera la meva propera novel·la. Jo explico unes històries que m’agradaria que m’expliquessin. Aquest llibre és un best seller collonut, no tinc dubtes sobre la novel·la però sí sobre si es vendrà, no pel producte sinó pel context.

Has preferit que l’estil fos àgil.

Jo sóc aquest escriptor. Hi ha dos tipus d’escriptors. L’estilista que pot escriure 100 planes sobre el pal d’una escombra i li demanaràs 100 pàgines més. M’agradaria formar part d’aquest grup però sóc dels altres. He de vendre argument, sense deixar d’intentar escriure el millor possible.

Quina importància té el guió de la novel·la, previ a l’escriptura?

Treballo molt l’escaleta. Penso molt la història i després faig l’escaleta. En aquest cas, m’ha costat molt pel pas de la trama policíaca a la d’espies. Em ballaven coses.

Jordi Solé

Jordi Solé © Fotografia de Carles Domènec

Té un cert to didàctic quan parla dels personatges reals que surten a la novel·la.

La gent té la mala idea que llegirà una novel·la i aprendrà història però no és veritat, però això no implica que hagis de menysprear-la. Tens la història en majúscules que no la pots canviar. I tens la petita història que dóna per a molt. M’agrada jugar amb la petita història per recórrer un camí diferent. És això el que més m’agrada de la novel·la històrica.

Què ens queda per aprendre de la Guerra Civil?

Jo crec que tot. La gent no sap res de la Guerra Civil. És una guerra que valia la pena i és una llàstima perquè van perdre els que havien de guanyar. Descobreixes amb gent com Herbert Matthews que els periodistes corresponsals de guerra s’implicaren molt, no eren gens imparcials però, al mateix temps, escrivien des de la primer línia del front.

Ens ho recorda Paul Preston al llibre ‘Idealistas bajo las balas’.

Tots eren aquí. La majoria de les coses que hem sabut provenen del cantó que va guanyar. Per ser justos, els republicans tampoc van ser una santets. Flipo amb el que la gent no sap. El llibre juga amb alguns tòpics del periodisme que són falsos.

Capa és el màxim exponent del mite.

Sí, i és autodidacte. Avui en dia no podries ser Robert Capa, et demanarien uns estudis i uns coneixements. És aventures, coherent i molt bo.

I mor quan se li va acabar la sort, com dius al llibre.

Sí, en una foto intranscendent.

On situes aquesta novel·la en la teva obra literària?

On em venia de gust. Les novel·les que he escrit sempre m’ha vingut de gust fer-les. Vaig tenir un encàrrec i es va convertir en una cosa molt personal, potser perquè em van donar màniga ampla. Es va vendre molt. Si l’hagués firmat jo, hauria estat fantàstic. No m’he trobat mai en la tessitura d’escriure una cosa que no m’importi. Totes les meves novel·les tenen molts lectors potencials, a tot arreu.

Amb aquesta novel·la s’acabarà la sèrie del periodista Pol Vidal?

Probablement. Té 66 anys i limitacions però està molt bé. Després d’això, no sé què podria fer. Si tornés a escriure sobre ell, aniria enrere. Ens hem fet amics.

El llibre reflexiona a l’inici sobre el fet de trobar-nos amb una persona acabada, a qui les circumstàncies li tornen a donar vida.

Ell no té ganes de morir-se. Està acabat però s’aferra a la primera oportunitat. Vaig adonar-me’n de seguida. Necessitava un objectiu. Està vell i trist, se li mor la dona, però vol viure.

Carles Domènec

 



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: