El 19 de juliol de 1996 va morir el poeta -i tantes altres coses importants- Damià Huguet. Tenia cinquanta anys. Va publicar en vida 17 poemaris i alguns altres textos i en va deixar inèdits set més que després en Sebastià Alzamora exporgà per a l’obra poètica completa publicada el 2008.

Enguany, des de la revista Bearn hem decidit fer vacances. En aquest 2016 us hem ofert un total 15 entrevistes, 18 ressenyes i 28 cròniques/reportatges/notícies. En total 61 peces. Ho hem intentat fer des del rigor i des de l’honestedat. Marxem fins al 2 de setembre, quan comença la setmana del llibre en català. Que sigueu feliços, llegiu molt i recordeu aquest meravellós poeta que era en Damià Huguet:

“Almenys de viure vull morir-me’n fart,

sebre molt bé que res no s’ha perdut

Emmortallat, dins un negre taüt,

voldré engrunar les ires dels covards.

Mai no sabran si m’he mort. Mai no sabré

qui ha vençut; si la vida o l’edat”.

DAMIÀ HUGUET (del poemari Traus badats, 1979)