Faig una excepció al descans estiuenc de la Revista Bearn per tractar una exposició especial, titulada ‘Sorprèn-me!, que conté 300 fotografies de Philippe Halsman i es pot veure al Caixaforum de Barcelona (fins al 6 de novembre).
El bigoti dalinià del nét de Halsman (Riga, Letònia, 1906 – Nova York, Estats Units, 1979) és un homenatge i un bon indicador de l’estreta col·laboració artística de Philippe amb el pintor empordanès. El treball conjunt arriba a la producció d’imatges en les quals el més important és la mise-en-scène. Feta la fotografia, Salvador Dalí hi acabarà treballant en alguns casos pintant sobre una primera ampliació, i arribarà a una nova creació conjunta. A més, Halsman fotografià Dalí al llarg dels anys, jugant amb el seu bigoti d’extrems en espiral.
El nét, l’extravagant Oliver, i la filla de l’artista, Irene, promocionen pel món l’obra de Philippe Halsman. Es tracta d’una fotografia plena de recursos i trucs que són parents del surrealisme del que s’inspiren, i fills de la publicitat i la cultura visual de masses, en l’edat daurada de les revistes il·lustrades, com LIFE, en la qual Halsman hi treballà intensament en la producció de nombroses portades i reportatges.
La fotografia ha canviat amb l’aparició de la tecnologia digital, que ha provocat que aquesta hagi entrar a la seva edat adulta. És tant important el resultat com el procés d’elaboració, ja sabem que sovint els ulls ens enganyen en mirar una fotografia i la versemblança no és sinònim de realitat. Els enginys de Halsman recorden un Photoshop primitiu, el joc de retallar i composar la realitat. Curiosament, el Photoshop és una via directa per recórrer amb la fotografia les fronteres del surrealisme. Mirem un quadre de Magritte i, si ens l’imaginem en fotografia, hi observem sense gaire esforç un muntatge digital. El Photoshop té molt a dir als coloms amb el fons de núvols del pintor belga o amb els homes amb bombí replicats sobre un paisatge urbà.
A ‘Sorprèn-me!’ també hi destaca la galeria de celebritats, de primera categoria. Un fotoperiodista que cobreix la roda de premsa em fa veure que les estrelles i els intel·lectuals han anat a la baixa. Potser vol dir que les figures del anys 50, acabada la Segona Guerra Mundial, tenien més glamur perquè l’època el requeria. Ara l’entreteniment va dirigit a un altre públic, potser més jove.
Les instantànies a Marilyn Monroe recorren la vida de l’artista entre el 1949 i el 1959, des de la primera sessió exercint d’aspirant a model, fins a la simbiosi de l’americana amb el xinès Mao. I és clar, hi apareix la sèrie Jumpology, en la qual personatges il·lustres boten perquè el salt permet descobrir detalls de la psicologia del retratat. Tothom reconeixerà algunes de les imatges, fins i tot sense haver escoltat mai el nom del fotògraf. És un recurs simple però, al mateix temps, copiat un milió de vegades en la futura història de la fotografia a causa de l’expressivitat que aporta l’instant congelat del retratat en levitació. Halsman s’enfrontà amb aquesta tècnica a artistes, intel·lectuals, actrius, col·legues de professió, familiars o els ducs de Windsor.
Carles Domènec
Bearn 