De cop i volta, totes les teves ciutats esdevenen un tot unitari: cada localitat que, simultàniament, comparteixes esdevé un barri d’una única població global i inventada. Llocs allunyats (al cor d’Europa, al sud del continent o illencs), s’acosten i es confonen pels hàbits quotidians. Europa. La línia de bus número 8 d’una ciutat passa a formar part d’una xarxa comuna en la qual també hi apareix el 24 i el 15 de les altres. Els noms dels carrers aprenen a dialogar: el tinent José Rover Motta, mort al desastre d’Annual, conversa amb l’aviador Antoine de Saint Exupéry, no per les seves biografies sinó per les circumstàncies pròpies, que combinen els carrers de totes les ciutats per les quals transito. Pares de la Unió Europea, com Konrad Adenauer, Jean Monnet o Robert Schuman construeixen cantonades imaginàries amb els pintors Madrazo o Joan Miró. És un joc fructífer el d’emparentar noms de carrers de ciutats diferents que són, en realitat, la mateixa. Les botigues, els restaurants, els clubs de tennis, les escoles, les llibreries, els horaris de les biblioteques, teatres i auditoris, les particularitas dels mercats: totes les rutines s’apleguen en un únic calendari.
S’ha transformat en una diversió tractar de fotografiar aquestes tres o quatre ciutats com si fossin una única població, sobreexposant o subexposant les imatges amb la intenció de suprimir-hi els detalls que les separen. La ciutat resultant és la meva ciutat. No surt a les guies però, en canvi, és capaç de guiar-me amb l’empenta d’un visionari. Són llocs on tothom hi passeja de manera estrictament transitòria. El fred d’una i la calor de les altres em recorden que són emplaçaments diferents. En canvi, ni les llengües ni els accents que s’hi parlen són inconvenients insalvables per a la coalició meta-metropolitana. Sense cercar-ho, acabes formant part d’una comunitat que parla moltes llengües de forma imperfecta: italià, anglès, francès, català, castellà. Saps que les converses inclouen algunes paraules que desconeixes i has de recórrer al context per seguir el fil d’un diàleg, sovint ple d’obstacles. Els sorolls de cada indret són diferents (els camions dels fems, els anuncis ferroviaris, les portes, els renecs…) però aprens a no distingir-los.
En aquest escenari, el d’inventar-se la pròpia ciutat, la identitat esdevé més un concepte estètic que polític o social. M’agrada pensar que els primers colors, els captats durant la infantesa mallorquina, han marcat la paleta amb la qual tota la resta s’hi compara. Un verd serà intens si ho és més que el verd que vaig aprendre de petit, mecanisme també útil per als sons, les olors o els menjars. Aquest sistema de referències i unitats tan personal és semblant al de les arts. Les múltiples lectures, d’escriptors distints, formen part d’un únic saber de lector, de la mateixa manera que la teva música preferida pot tenir bocins de Puccini però també de Mahler, Prokoviev o Miles Davis.
Text i fotografies de Carles Domènec.
Bearn 