És el barri de Gràcia de Barcelona -i per extensió el seu districte- un espai singularitzat dins de la ciutat i dins el seu mapa mental literari? Amb una concentració molt elevada de llibreries, biblioteques municipals, equipaments culturals i escriptors que hi han nascut o hi viuen, certament Gràcia es podria situar en un peculiar mapa literari. El festival Gràcia Llegeix, que comença el proper divendres i dura tot el cap de setmana, hi afegeix més elements de reflexió (podeu consultar la programació del festival aquí: www.graciallegeix.cat )
Amb motiu de la inauguració del proper festival literari Gràcia Llegeix, hem demanat a algun dels seus participants que ens responguin tres preguntes:
1-Què suposa gràcia per a tu des del punt de vista literari?
2-Quin llibre creus que identifica millor el barri?
3-Alguna idea per augmentar el nombre de lectors del districte?
I aquestes han estat les seves respostes:
PAU VADELL (Participa en l’homenatge a Enric Casasses, dissabte a les 22.15 a la Violeta de Gràcia)
1-Buf! Comencem amb preguntes difícils de respondre! Bé, potser no. Potser és que a mi em costa molt reduir tot el que un lloc o persona signifiquen per a mi. Així com triar: quina és la teva pel·lícula preferida? I el teu color? I el teu senyor? (Vaja, aquest sí que el tinc clar…) Tot això em fa sentir enormement injusta amb la resta. Però permeteu-me que en sigui i em deixi mil coses que segurament trobareu a faltar. Permeteu-m’ho perquè jo no sóc d’aquí i avui sóc la vostra agraïda convidada. Ja torno: què significa literàriament Gràcia per a mi? Gràcia, sense dubte, estaria entre el meu top ten de barris on-m’agradaria-haver-nascut. I això és cosa grossa, venint d’algú fet a Girona (més!). D’algú de l’eixample del costat de l’Onyar, que ha jugat pels carrers estrets del Call o que ha crescut a Sant Narcís, que ha treballat a Santa Eugènia o estimat a tocar de Sant Daniel. Em costa dir-lo en quatre ratlles però ho intentarem: Gràcia per a mi és l’aiguabarreig de múltiples territoris i vivències condensades en cada persona que hi posa els peus. És també la projecció imprecisa de vida-a-ciutat d’un d’algú de província: l’ideal de barri amb caràcter d’una gran ciutat. Per a mi, nascuda a principis dels vuitanta i crescuda no fa pas gaire (hi estem treballant encara) són aquests carrers que bullen de gent que es mou com vista a través d’un obturador obert llargues estones i que, malgrat el desgast de tanta concurrència, manté l’esperit de barri (o això sembla, hauria d’haver nascut aquí per dir-ho sense el perill que fos una gran mentida nascuda de la ignorància d’algú de fora).
2–Ara tornaré a ser tòpica, però és que sóc una dona molt convencional, jo: “La plaça del diamant” de Mercè Rodoreda. Perquè és veritat allò que he sentit dir tantes vegades per casa, que “la història és plena de Colometes”, de dones que renuncien a tot. Fins i tot al seu nom. És una llàstima que en molts aspectes i en moltes i afortunades diferències que hi hagi Natàlies encara, una llàstima. Dones que tenen el paper de la resignació après sense que, aparentment, ningú els ho hagi ensenyat. Ara, un gran progrés, tenim el dret i està de moda picar de peus i alçar la veu i fer grups de Facebook i parlar de concilació i cagar-se en els homes, alguns homes, i en la mare que els va parir. Perdoneu. Parlàvem de La Plaça del Diamant, oi? Sempre m’ha remogut la mala llet.
3-Uf! Acabem amb una altra pregunta difícil de respondre! Com-aconseguir-més-lectors, així, en general, és tan difícil que sembla senzill de respondre: Per fer-ho només cal escriure bé i caure en Gràcia (perdoneu la brometa). Ara bé, com aconseguir més lectors en un lloc determinat, com ara aquí, ja correspondria respondre-ho a un entès i no a una qualsevol que escriu i prou com ara jo. S’hi acostaria bastant un d’aquests herois de la cultura que treballen a peu de carrer i que sap de les mancances de veritat dels lectors de barri (si és que existeix això). Vull dir que no sé si és bidireccional la definició: que en un barri es llegeixi (i que hi hagi activitat lectora, clubs, tallers, biblioteques vives, més llibreries que aixequen persiana, escriptors paisans o festivals tan esplèndids com aquest!) vol dir que hi ha un lector determinat de barri? O vol dir, simplement, que els agents implicats a tall de cultura en aquell precís indret estan fent bé la seva feina? N’hi ha prou en fer bé la feina? Perquè si d’antuvi no hi hagués el material per a performar-la no serviria de res. Amb material em refereixo al lector-de-Gràcia, a la predisposició del lector de Gràcia a llegir, a valorar aquest hàbit no només com un petit vici privat que fa viure, sinó com un gest social i socialitzador sense gaire més mitologia, com ho és anar al mercat i saludar als paradistes i als veïns i desitjar-los salut i bon dia i donar-los records per a tots els seus.
Per tant desconec tant les mancances reals com les hipotètiques mesures que es podrien dur a terme per a fomentar la lectura. A Gràcia es viu d’un temps ençà un fenomen una mica pendular: tan bon punt tens notícies esperançadores sobre l’arrelament del llibre i la lectura (llibreries que obren, el creixement d’activitats a certes biblioteques, festivals com aquest) com xoques de front amb d’altres que es poden considerar petites catàstrofes (llibreries que tanquen, espais vinculats a la literatura per vies no convencionals que tenen enormes dificultats per a programar les seves activitats o que fins i tot desapareixen…). Suposo que establir un teixit en què institucions, escoles, plataformes de difusió i autors poguessin treballar plegats més enllà de fenòmens puntuals seria una forma de preservar i nodrir més i millor l’ecosistema lector. Però per a poder desplegar aquestes estratègies calen un munt de recursos materials i logístics, plans de treball rigorosos a llarg plaç, eines pedagògiques, així com salvar múltiples esculls burocràtics i dispositius administratius que posen topalls a la voluntat de fer coses de manera immediata. És extremadament complex, tot plegat.
CARLA GRÀCIA (Participa a la taula rodona sobre novel·la històrica. Biblioteca Jaume Fuster. Dissabte. 13.00 hores)
1-Gràcia és un espai històric i social que ha marcat Catalunya. És un dels primers llocs on la industrialització no només va generar proletaris, sinó un teixit associacionista i cultural que no ha fet més que créixer amb els segles. Aquest teixit és cultiu de pensament, de sensibilitat i, per tant, d’escriptors i d’històries. Grans històries literàries s’han emmarcat a Gràcia, grans escriptors han nascut a Gràcia i cada vegada més escriptors escullen Gràcia per viure.
2-L’Álbum Histórico y Gráfico de Gracia és una gran obra de Miquel Brasó i Pedro Queraltó que fa l’esforç de rescatar la història i les llegendes, els fets, les imatges i l’ambient d’una Gràcia que potser ara ja ens costaria força de reconèixer. Però és La Plaça del Diamant, per descomptat, l’obra que és capaç de retratar una Gràcia que encara perviu.
3-El Festival Gràcia Llegeix és una gran iniciativa. Crec que es podrien fer propostes també relacionades amb les llars d’infants, escoles, instituts i escoles professionals del Districte, que en són moltes. És molt difícil no estimar la literatura si es coneix de prop i des de jove.
TERESA ROIG (Participa a la taula rodona sobre l’amor i l’erotisme a la novel·la. Biblioteca Jaume Fuster. Dissabte. 16.30 hores)
2- No conec la rutina diària del barri des del punt de vista veïnal. A mi el conjunt de placetes m’evoca a Rodoreda, suposo que per La plaça del diamant, sempre que hi passo em ve al cap la novel·la.
3- Ja dic que no he viscut mai el concepte del dia a dia, però suposo que com arreu caldria instaurar un vincle més fort entre el carrer i l’art en general.
CARLOS ZANÓN (participa a la taula rodona sobre novel·la negra. Dissabte 19. Biblioteca Jaume Fuster. 18.30 hores)
1.- Des de el punt literari no t’ho sabria dir. A nivell emocional sí perquè Gràcia tenia les úniques festes durant les quals els meus pares em deixaven arribar molt tard, encara que fos adolescent. Tinc records de primeres coses, de música, d’una noia a qui li vaig voler dir que m’agradava tooota la nit i no ho vaig fer, alcohol i una sensació que un barri era més que un lloc on comprar i dormir.
2.- No ho sé. Crec que he llegit algún llibre de la Teresa Solana que retrata el barri però crec que, probablement encara falta AQUEST llibre que entengui què és Gràcia.
3.- Llegir mola. La gent que llegeix, que sap argumentar que és, què fa, què li passa al cap, al cor i al sexe mola més. I si això passa a uns dels pocs barris que encara tenen ànima de comunitat mola més encara. Crec que la historia de la lectura és crear en el no lector el rotllo de “tu t’ho perds”. Ja està (sé que no és fàcil).
VÍCTOR DEL ÁRBOL (participa a la taula rodona sobre novel·la històrica. Dissabte 19. Biblioteca Jaume Fuster. 13.00 hores)
1. Gràcia simbolitza, probablement, el millor del dinamisme cultural d’una ciutat com Barcelona. Punt de trobada, barri obert a l’interculturalitat i a l’intercanvi d’idees. Era necessari que tota aquesta força es traslladés a la lectura. La Taifa, La Maite, són llibreríes simbòliques, però a més hi ha diferents escoles d’escriptura com l’aula d’Escriptors a on jo hi vaig ser durant quasi dos anys, Val a dir que, com a escenari és un barri ideal, com ho va ser el Carmel per a Marsé o el front marítim per a Candel.
2. Tots pensem en Mercé Rodoreda i la seva “Plaça del Diamant”
3. Repetir molts esdeveniments com el Gràcia Llegeix, obrir la literatura al barri anant als instituts amb el autors i autores, propiciar una mini fira del llibre, afavorir l’intercanvi de llibres als garitos més coneguts com El Canigó, per exemple…Fer recitals al mig de les places, lectures de paràgrafs de novel·les davant la seu del districte cada dissabte a l’hora del vermut…En definitiva, fer de la literatura i del llibre una cosa viva.
1. És la meva infantesa, i el paisatge de moltes de les històries de la meva família. És, per tant, el meu primer imaginari. I també l’entorn que més m’ajuda a escriure. És casa meva. Territori amic. Aquí puc ser com em vingui de gust. Fins i tot escriptora.
2. Més enllà de “La plaça del Diamant” trobo que hi ha poca literatura contemporània que la tingui per paisatge. N’hi ha dues: “Emulsió de ferro” de Sebastià Jovani, retrata molt bé una Gràcia que es mou pels voltants de la plaça del Raspall.
3-Dotar econòmicament les biblioteques escolars dels seus centres, tant de secundària com de primària. Donar formació específica a mestres i professors sobre biblioteques escolars i animació lectora. Crear clubs de lectura infantils i juvenils. I seguir donant suport a iniciatives com Gràcia Llegeix, que porten els llibres i la literatura al carrer.
HELDER FARRÉS (participa en la nit de narradors. Divendres 18 a les 21.15 hores. Centre Moral i Instructiu)
2-Suposo que n’hi ha moltes on apareix Gràcia, però no les he llegit i no les puc valorar. “Emulsió de ferro” em va agradar molt, era la Gràcia dels anys setanta, molt diferent a l’actual.
3-Ja m’agradaria tenir propostes per augmentar els lectors allà on sigui! No és un tema de districtes, és un tema de falta de cultura “genètica”. A més, la intuïció em diu que no deu ser dels barris amb menys lectors de mitjana…
BIEL CUSSÓ (participa en la nit de narradors. Divendres 18. 21.15 hores. Centre Moral i Instructiu)
1-Gràcia és el barri on he viscut tota la vida, i per tant un barri on, a pesar de les modes que l’impregnen constantment, m’hi sento especialment còmode. Com a escriptor és un lloc inspirador, sobretot ho són els seus llocs més tranquils i allunyats de la gent, i com a lector adoro les petites llibreries de barri que hi existeixen.
2-Si t’he de ser sincer, més enllà de la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda no recordo haver llegit cap novel·la més que faci servir el districte com a escenari. Ara, la memòria sempre em juga males passades, amb aquestes coses. De totes maneres, el llibre que cito és perfecte per respondre la pregunta, perquè a més de ser un llibre com una catedral, transcorre en una època que m’atrau molt, en la literatura: la Guerra Civil i la postguerra.
3–Ostres, no en tinc ni punyetera idea, però suposo que d’alguna manera s’ha de fomentar entre els més petits, sobretot. Si aquests s’acaben tornant lectors, de grans ho transmetran als fills. En aquest sentit les llibreries hi tenen molt a dir (alto, que moltes ja ho fan), organitzant esdeveniments per a petits i no tan petits que ajudin a acostar-los a la lectura. I les escoles, és bàsic que les escoles tractin la lectura com a un dels elements més importants per al creixement dels infants, i sobretot que ho facin de manera que aquests la descobreixin sense pressions ni obligacions. A nivell de barri també pot funcionar la celebració de festivals o fires com el que ens ocupa, no?
GEMMA LIENAS (participa en la taula rodona de literatura infantil i juvenil. Dissabte 19 a les 12.00 hores. Biblioteca Jaume Fuster)
1-Per a mi Gràcia és la Mercè Rodoreda, les buguenvíl·lies, les cases que tenien jardí, que encara en queden. Aquestes cases són les que veiem a Mirall trencat, de la Rodoreda. En canvi, a La plaça del diamant veiem l’altra cara de Gràcia, més senzilla però igual d’interessant.
2-Mirall trencat, de la Mercè Rodoreda.
3-Hi ha gent que està fent molt bona feina al barri. Hem de continuar fent atractives les llibreries i les biblioteques de Gràcia per atraure els lectors més joves. Se m’acut fer bookcrossing de llibre LIJ pel barri, gimcanes per a la canalla… I també pensar propostes diferents com Gràcia Llegeix.
1-És complicat reunir totes les capes de significat d’un barri en una sola imatge o descripció. Gràcia és un palimpsest de diversos territoris, de diverses històries i cronologies i depenent de en quin estrat penetris l’evocació pot ser ben diferent. I amb ella el potencial literari. A la meva memòria (directa o indirecta) hi ha per exemple una Gràcia combativa, que arrela a l’underground dels 70’s i dels 80’s, al llibertarisme artístic, a l’associacionisme ignífuc però també a un pintoresquisme social que sembla perdre’s a la nit dels temps. Una Gràcia a mig camí del punk i del noir mediterrani que va ser la que em va moure a escriure Emulsió de Ferro. Però també hi ha una Gràcia col·lonitzada, progressivament devastada per la gentrificació, l’especulació i la banalitat més perversa. Un barri que muta en una versió cancerígena de sí mateix i que flirteja perillosament amb la metàstasi distòpica. A Emet o la Revolta m’hi vaig acostar intentant prefigurar una possible insurgència davant de la catàstrofe, potser encara més catastròfica.
2-Em venen el cap les Sis històries màgiques de Gràcia de Víctor Nubla, que ve a ser una mena de catàl·leg testimonial de la taumatúrgia que s’amaga en els detalls quotidians del barri; és una quotidianeïtat però que té quelcom estrany: petites fuites vers l’absurd, viranys i trencalls que semblen formar plecs dimensionals en el mateix territori, aparicions i relats mitopoètics sorgits dels llocs més insospitats. O el poemari d’Enric Casasses Plaça Raspall, que si bé no menciona de manera gaire explícita ni directa elements intrínsecs del barri (més enllà de l’evidència del títol), sí que en captura una atmosfera perfectament reconeixible, especialment per a qui s’ha habituat a la peculiaritat del «downtown» gracienc, el que orbita al voltant del barri gitano.
3-No he tingut ocasió de fer cap estudi sociològic sobre els hàbits lectors del barri més enllà del que puc copsar a títol personal, que no deixa de ser una perspectiva força estreta i esbiaixada perquè ateny en nombroses ocasions a gent que forma part directa, d’una forma o altra del «món literari». Per tant desconec tant les mancances reals com les hipotètiques mesures que es podrien dur a terme per a fomentar la lectura. A Gràcia es viu d’un temps ençà un fenomen una mica pendular: tan bon punt tens notícies esperançadores sobre l’arrelament del llibre i la lectura (llibreries que obren, el creixement d’activitats a certes biblioteques, festivals com aquest) com xoques de front amb d’altres que es poden considerar petites catàstrofes (llibreries que tanquen, espais vinculats a la literatura per vies no convencionals que tenen enormes dificultats per a programar les seves activitats o que fins i tot desapareixen…). Suposo que establir un teixit en què institucions, escoles, plataformes de difusió i autors poguessin treballar plegats més enllà de fenòmens puntuals seria una forma de preservar i nodrir més i millor l’ecosistema lector. Però per a poder desplegar aquestes estratègies calen un munt de recursos materials i logístics, plans de treball rigorosos a llarg plaç, eines pedagògiques, així com salvar múltiples esculls burocràtics i dispositius administratius que posen topalls a la voluntat de fer coses de manera immediata. És extremadament complex, tot plegat.
Bearn 