Xevi Sala: “La transició espanyola va ser la gran estafa americana”

Xevi Sala. Hotel Presidente de Barcelona

Xevi Sala a Barcelona. Fotografia de Carles Domènec. 

Un sergent nord-americà assisteix a l’Estartit al funeral del seu pare, un militar que havia estat a la base de Loran. Vol recollir la bandera del seu avi, ara damunt del fèretre del seu pare. La trobada amb un pescador gironí, amic del pare, servirà per descobrir aspectes desconeguts del seu progenitor. Així comença ‘I ens vam menjar el món‘ (Columna Edicions), la quarta novel·la de Xevi Sala (la Bisbal de l’Empordà, 1965), guanyadora del premi Prudenci Bertrana.

El diàleg i les peripècies dels dos protagonistes serveixen per parlar de l’Empordà, el franquisme, la relació entre pares i fills, la Transició.

Vaig decidir que l’escenari fossin les antigues bases nord-americanes de l’Empordà, partint d’una imatge tan potent com la demolició de les antenes de Radio Liberty, que tothom va poder veure l’any 2006 a la televisió, i la demolició de l’antena de la base Loran, uns anys abans, el 98. M’interessava saber quin tipus de gent podia treballar en aquelles instal·lacions, construïdes durant el franquisme amb la complicitat dels americans. A l’intent de cop d’estat de l’any 1991,gràcies en part als missatges encoratjadors que enviats des de Radio Liberty, en Gorbatxov va conèixer que l’abast real d’aquella operació era bastant discutible i va reunir forces per plantar cara. Per altra banda, hi havia l’èpica de la gent que es movia dins els moviments de resistència antifranquista. Aquí és on sorgeix la idea de fer que els protagonistes siguin comunistes: els perdedors són literàriament molt interessants. Els comunistes catalans, també els espanyols, van ser perdedors per partida doble: van perdre la guerra civil i, després, van perdre la transició. Dels antagonismes en poden sortir les millors amistats, els dos protagonistes són molt diferents. I el protagonista central de la novel·la és un protagonista absent. Al primer capítol assistim el seu enterrament.

La relació dels americans amb Franco és una qüestió molt interessant.

La transició no deixa mai d’estar d’actualitat perquè ho va ser manera defectuosa. Va ser una suma de promeses traïdes. No va ser modèlica. La transició espanyola va ser la gran estafa americana. La primera decepció va arribar el 1945 amb la fi de la segona Guerra mundial. Molts van pensar que els americans passarien comptes amb Franco i li farien pagar el seu festeig amb Hitler. En canvi, el van mantenir al poder per frenar el comunisme. La segona decepció arriba al 1977 amb la legalització del partit comunista espanyol, que en realitat va ser una demolició controlada. Sabien que Carrillo no era cap amenaça i que estaria disposat a renunciar a la bandera republicana, acceptant la monarquia. I finalment va arribar el referèndum de l’OTAN. Aquí hi ha la sospita, mai acreditada, que la CIA hi va intervenir perquè aquest referèndum no es podia perdre. S’ha de dir que, a Catalunya, gràcies als comunistes del PSUC, el van perdre. A la resta de l’Estat es va guanyar, com tot sabem. A l’hora de sondejar la novel·la vaig sondejar les relacions entre el PSUC i el PCE, les relacions no eren bones. El PSUC anava a la seva, no va renunciar mai a la bandera republicana ni a l’idioma. Al 77, a les eleccions generals, el PSUC va ser la segona força parlamentària després dels socialistes. Al conjunt de l’estat, el PCE va ser la tercera.

És una novel·la de peripècies.

És d’aventures, amb una forta càrrega ideològica, que fuig del dogmatisme polític. M’agrada que els protagonistes siguin comunistes però els vull retratar amb contradiccions. Lenin i Trotski venien de família burgesa, Stalin venia d’una família pobra com les rates i potser per això va acabar sent un genocida. La història ha proporcionat genocides de l’esquerra i la dreta. Alguns dels personatges que han mogut els fils de l’austeritat econòmica europea són Durão Barroso, que va ser maoista, Angela Merkel, funcionària de l’Europa de l’Est, i Jean-Claude Trinchet, que era trotskista. Jo parlo de personatges que han perdut totes les guerres però conserven els ideals. La ingenuïtat no és cap feblesa, ha fet avançar el món.

Xevi Sala. Hotel Presidente de Barcelona

Fotografia de Carles Domènec

Què van deixar els americans a l’Empordà?

Un bon record però, de tot allò, n’han quedat runes o una finca que ningú sap què fer-ne. Aquesta novel·la no és benevolent amb la presència americana i la seva complicitat amb el franquisme però tampoc demonitza les bases. Els americans van proporcionar llocs de treball, sobretot a Radio Liberty, on hi van arribar a treballar unes dues-centes persones. A l’hora de marxar, els americans no van provocar cap mal de cap. Els que, després, van quedar ben retratats van ser les autoritats espanyoles. Encara avui es neguen a tornar la muntanya al poble o en demanen xifres astronòmiques. La base Loran va ser comprada, per força, per dos milions i mig de pessetes, per una finca que l’Ajuntament valorava en 14 milions. La comandància de marina, seguint instruccions de Madrid, en va pagar només dos i mig. Actualment, el Ministeri de Defensa demana 800.000 € per tornar aquesta finca. Si ens passegem per l’antiga base Loran, a l’Estartit, és un solar accessible i totalment abandonat. La gent s’hi pot fer mal. Les antigues oficines estan en runes. Tot està en un estat de deixadesa, que evidencia com l’estat espanyol ha tractat sempre aquestes terres. Radio Liberty està “perímetrat” per una tanca i declarat reserva natural perquè la Generalitat s’hi va ficar. Si no ho hagués fet, ara serien blocs de pisos. L’Estat no sap que fer-hi i no pren cap tipus d’iniciativa.

Com és la relació del pare i el fill a la novel·la?

Un dels temes de la història és el de la paternitat fallida i els fills defectuosos. Sempre queda temps de recuperar l’estimació d’un fill perdut i, per part del fill, l’admiració paterna. Hem de donar temps per una segona oportunitat. La figura del soldat professional, fill del soldat imperial tan estrafolari que s’enterra ja al primer capítol, entra en contacte amb aquest pescador de palangre, descregut, molt sorrut i contradictori. Aquesta és una història inventada. Els prejudicis són els pitjors assassins, els estereotips també. Acabarà descobrint que no va conèixer el pare a fons.

És una lloança a la imperfecció.

Sí, hi estic d’acord. Parlem d’herois anònims, que són imperfectes i que reivindico. Jo sóc del 1965. La generació dels meus pares n’està plena d’herois anònims. Venien de la guerra, eren porucs, treballadors, no tenien xandalls, vivien per treballar. Van fer la revolució de pujar una família. És un homenatge a aquella generació. La culpa no era seva.

Guanyeu un premi tan gironí com el Prudenci Bertrana, del qual ja en vareu ser finalista.

És un premi ben pagat, amb prestigi i projecció en llengua catalana, que és un afegitó de dificultat perquè el nostre mercat és més petit. Som una societat molt viva, es publiquen molts llibres però tenen una vida molt curta. No és cert que la gent no llegeixi. Els últims càlculs parlen d’un 17% de la població com a lectora assídua. No està tan malament. Els premis serveixen per obrir una porta a la publicació. Al 2010 vaig quedar finalista amb ‘Les causes perdudes’ i l’editorial la va publicar. Ara arribat el premi gros. Estic molt satisfet que la meva curta carrera literària vagi tan lligada al Premi Bertrana.

Com a periodista, potser hauríeu necessitat vint anys per escriure aquests llibre amb dades reals.

Sóc periodista abans que escriptor. Vocacionalment sóc les dues coses. Ara m’ha arribat l’hora de publicar literatura, sense abandonar el periodisme. He necessitat buscar altres marges. A l’hora de fer ficció, un dels problemes que vaig trobar és la llibertat que tens, em va costar molt posar-me límits. Els escriptors, com diu Vicenç Pagès Jordà, hem de triar escenaris que ens siguin propers i que no hagin estat gaire explotats literàriament. I aquest no ho ha estat. Una de les sorpreses del procés de documentació va ser trobar que una part molt important del personal contractat pel franquisme, per fer funcionar Radio Liberty i enviar missatges de propaganda occidental que es radiaven a tots els països d’òrbita soviètica, eren els fills dels comunistes que havien perdut la guerra, perquè sabien rus. Com Franco no es refiava dels americans, eren contractats per agafar les notícies radiades al rus i traduir-les al castellà, enviant-les al Ministerio de Información. Amb intel·ligència, Franco va jugar estratègicament la carta del anticomunisme i els americans li van comprar. Felipe González també va jugar la seva carta, ja en democràcia.

Sou director adjunt del grup El Punt Avui, dedicat a la informació internacional. Quin futur té un diari de proximitat i ambiciós?

Aquesta professió té tot el futur possible però tenim l’incertesa del suport. El paper semblava tenir els dies comptats però ara la percepció ha canviat. El paper continuarà però s’haurà d’adaptar a noves demandes. La publicitat es segueix refugiant, majoritàriament, encara al suport paper. El sector evolucionarà en funció del mercat. No hem estat capaços de posar un preu al suport digital. Regalar els continguts ha generat un tipus de lector que és difícil de revertir. Probablement, el paper segueixi com un producte especialitzat, setmanal. Quan la gent compra el diari al quiosc, les notícies que llegeix ja són antigues.

Què és més dolorós per als mitjans?
Jo crec que el que fa més mal és la pèrdua de lectors, no tant la competència. Els lectors no es renoven. Els joves estan interessats amb la informació, el problema és que no estan disposats a pagar. Hi ha un envelliment de la massa lectora que s’ha de superar. La captació de públic jove ha estat sempre una obsessió dels diaris, sempre s’havia fet informació especialitzada per a ells. Amb el suport digital, la temptació va ser oferir el producte de manera paral·lela i gratuïta.

Carles Domènec



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: