Xavi Ayén: “Barcelona s’ha menjat a Madrid literàriament”

El Xavi Ayén (Barcelona, 1969) és un dels periodistes culturals de referència de casa nostra. És més, és un periodista envejable, perquè la seva especialització en el camp cultural va més enllà i es defineix a si mateix com a periodista literari. Ho és. Si un servidor l’admirava per haver estat capaç d’escriure el seu meravellós llibre sobre el Boom llatinoamericà, Aquellos años del boom, crec que molts dels que ens dediquem a aquest ofici en algun moment l’hem envejat per les entrevistes amb alguns dels millors escriptors de la literatura mundial. Ara n’ha aplegat 80 a La vuelta al mundo en 80 autores (Libros de Vanguardia), un volum que acaba d’aparèixer i que està cridat a ser un dels llibres més consultats dels propers anys. Perquè Ayén no només ens ofereix les entrevistes, sinó que a més a més ha seleccionat 4 títols de cada un dels autors i ha editat els texts apareguts al diari per oferir-nos aquesta petita joia.

Ens citem en un bar de l’eixample barceloní i començo confessant que per problemes en els correus ha estat impossible llegir el seu llibre. “Em sap greu, perquè és la primera vegada que entrevisto algú sense haver-me llegit el llibre i a sobre a mitja grip”. “No pateixis, anirem fent, si has llegit alguna de les entrevistes ja has vist el to…” “Si, però sap greu”. “Però així és el nostre ofici, llegim per sobre de les nostres possibilitats però tot i així no basta”.

No duem ni cinc minuts d’entrevista i ja ens hem preguntat pels fills, pels coneguts comuns i entrem en matèria.

xavi-ayen-marc-arias-2015-693x1024

Xavi Ayén. Foto de Marc Arias.

Existeix l’entrevista ideal?

-No sé si existeix, però ens agradaria fer-la i la majoria de vegades no ho aconseguim. L’entrevista literària ideal és la que va més enllà de l’autor parlant dels seus llibres i de la preocupació per la forma en què els ha escrit, sinó que parli d’altres temes i de fet, jo faig periodisme de llibres, que em permet tractar tots els temes partint d’un text. Estam en una estructura industrial on hi ha temps per poder fer aquestes entrevistes ideals, per això en el llibre he seleccionat les que més se li acosten.

-Hi ha un seguit de texts que segueixen la fórmula de pregunta resposta, però a mi m’interessen molt més aquestes entrevistes-reportatge on es veu un Xavi Ayén que no té por de la primera persona, la del periodista implicat…

-De vegades no queda més remei que fer pregunta resposta i sovint al diari t’ho demanen, però les altres són molt més agraïdes perquè pots explicar què significa per a tu un autor, són molt més personals i et mostres més. I es trenca aquella tendència imperant en molts mitjans que deia que no es podia escriure en primera persona i que per sort s’ha trencat.

-Quantes hores llegeix al dia un periodista literari com tu?

-En hores no ho he comptat, però tinc una rutina: no me’n vaig a dormir si no he llegit com a mínim 100 pàgines al dia. Pensa que cada dia arriben 15 novetats a La Vanguardia i alguns ni els obrim, encara que sospites que pot estar bé. Hi ha llibres que sabem que estan bé i el mitjà no els hi pot dedicar espai i per això vaig decidir sistematitzar aquestes 100 pàgines al dia, potser per mala consciència però també per disciplina. Per a mi és relativament fàcil: els matins deixes els nens a l’escola i les rodes de premsa no són fins a migdia i llavors pots llegir. Jo prefereixo sempre llegir al matí, perquè després de passar entre set i nou hores a una redacció el cap no està per llegir segons què. I heu de pensar que moltes vegades també ens toca llegir coses que no ens agrada, les modes, els autors més venuts…

-Tot i això tu ets un privilegiat. No només et paguen per llegir sinó que has viscut l’època de les vaques grasses del periodisme en una empresa forta que no ha tingut cap problema per enviar-te allà on fos a fer les entrevistes…

-És veritat, des del 2008 en què hi ha la caiguda de la premsa escrita i dels ingressos per publicitat les coses són una mica diferent, però també és cert que he pogut ser a Tòquio o Mèxic sense problemes perquè aquests viatges es retornaven amb un prestigi per a la publicació. Les empreses sostenibles han hagut de restringir les despeses i això ha condicionat alguns viatges, però a la vegada va sortir el meu llibre sobre el boom i això ha fet que em convidin a més festivals i llavors aprofito per fer les entrevistes. De totes maneres, a Europa ara és més fàcil que mai fer entrevistes d’aquesta mena gràcies als bitllets low cost. Pots anar a Paris, Londres o Roma i tornar el mateix dia. És cert que abans hi anava i aprofitava tota la setmana perquè també feia reportatges per als altres suplements i coses semblants, però es podria fer. I sí, he estat un privilegiat, és clar.

-A tu et va tocar la grossa perquè vares poder entrevistar en Vargas Llosa el dia que li varen donar el Nobel…

-Aquí hi ha una anècdota una mica llarga.

-Cap problema…

-Amb en Kim Manresa havíem fet un llibre sobre premis Nobel i havíem tingut l’ajuda per a fer-lo d’una persona del comitè Nobel. El llibre va sortir i vaig aprofitar que el grup Planeta va organitzar un viatge a Estocolm per entrevistar el matrimoni Lars Kepler per portar a aquesta persona un exemplar del llibre. Era el febrer de 2010, quedo amb ell en un cafè i obre la maleta plena de novel·les de Vargas Llosa en edicions franceses de butxaca i em va dir que per a ell eren les versions de treball més pràctiques. Jo sabia que llavors podia ser que estigués entre els cinc finalistes i m’ho vaig guardar per a mi. El setembre vaig tenir l’oportunitat de pactar una entrevista a Nova York on ell feia unes classes a Princeton per a l’octubre i vaig seguir-lo durant dos dies entre Princeton i Manhattan i li donen el Nobel. El vaig trucar per veure si podia anar a casa seva i vaig entrar a casa seva com si fos algú més de la família. Això no em tornarà a passar mai més. Al diari es pensaven que jo sabia que li donarien i jo prometo que només tenia aquella sospita.

portada-ayen-baixa-777x1024

La crisi potser fa que viatgis menys, però a la vegada en els darrers deu anys Barcelona s’ha convertit en una escala imprescindible per a molts autors, que hi vénen als festivals o que simplement inclouen la ciutat en les seves gires…

-Sí, i això ha fet que pugui mantenir el ritme d’entrevistes d’autors internacionals. Barcelona s’ha menjat a Madrid literàriament parlant. A Madrid tenen força les editorials independents, però els grans grups són aquí. Les escales a Madrid es fan sobretot pels grans corresponsals, però venir a Barcelona cada cop és més important.

-Has recorregut el món acompanyat d’una espècie de periodistes molt singular: els fotògrafs…

-Sí, n’hi ha de tota mena, des de qui busca una situació sorprenent, com Madueño o el qui passa desapercebut com Kim Manresa. Molt sovint els escriptors se sorprenen que hi vaig amb el fotògraf. En el cas de Toni Morrison li vam haver de robar la foto.

-Quina és l’entrevista més agraïda de les que hi ha al llibre?

-Li tinc molta estima a la de Laurence Ferlinghetti, que és l’únic beatnik una mica seriós i que té mil històries per explicar dels seus amics. En general m’agraden els autors grans que te poden explicar històries de moltes dècades.

-En algun moment del llibre surt la paraula canon…

-Això és molt imperfecte, perquè jo només he seleccionat els autors que m’he trobat. Molts no m’ha tocat a mi entrevistar-los, per exemple en Josep Massot és qui s’encarrega de la literatura catalana al diari. O de vegades hem trobat que hi havia un excés d’autors d’una ciutat, com per exemple Nova York.

-Has tingut mai la temptació de passar a l’altre costat?

-Sí, però en el camp de la narrativa més personal encara és un estat de temptació. No sé si abans faré un altre assaig o desenvoluparé aquest projecte més personal, però passant vuit hores a una redacció hi ha poc temps per a altres coses. Aquestes entrevistes eren més fàcils que engegar un projecte nou. Pensa que amb al llibre del boom hi vaig estar deu anys.

-Si algun estudiant de periodisme o alguna altra persona llegeix aquesta entrevista: li recomanaries que es fes periodista literari?

-Sí, no se m’acut cap feina millor, tot i que a la vegada la recomano sentint-me culpable perquè ara el periodisme és una professió precaritzada i em sentiria culpable. Tot i així, aquest ofici obliga a llegir el doble o el triple que la gent normal i només per això ja valdria la pena, però tenir un pla B per pagar el lloguer també estaria bé.



Categories:Altres Literatures

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: