Contra la precarització dels escriptors

El moment pel qual està passant la cultura en llengua catalana és especialment dramàtic i encara més si ens fixem en la literatura i, en general, en la venda de llibres al país. La crisi econòmica d’una banda, i l’empobriment del teixit industrialde l’altra, està conduint a una precarització absoluta dels escriptors i a una tornada a les trinxeres de l’amateurisme.

cultura-precaria-portada

Podríem preguntar-nos, amb motiu, si cal tenir un gruix d’escriptors professionals, que visquin de la literatura, i si aquests han de fer-ho en la nostra llengua, però no tinc cap mena de dubte que les dues respostes haurien de ser positives, i encara més perquè aquests escriptors els hem tingut, ni que sigui per un breu període de temps. Potser ha estat un miratge, però des de l’any 1990 i fins al 2008 hem tingut un gruix d’escriptors que han pogut viure –amb majors o menors dificultats- de la literatura i el periodisme. Ara ens en queden molt pocs i en molts de casos formen part de la generació sènior de les nostres lletres, com puguin ser, per exemple, Jaume Cabré, Maria Barbal o Ferran Torrent, tots tres per sobre de la seixantena i potser hi hauríem d’incloure l’Empar Moliner i la Pilar Rahola, però ambdues viuen més de les seves aportacions televisives que no pas de les seves aportacions literàries.

Si fem una ullada en els països del nostre entorn, França i Portugal i en menor mesura Itàlia, veurem que la quantitat d’escriptors més o manco professionals és molt superior a la de casa nostra. Em quedaré en el cas portuguès –el que millor conec- per observar que a banda dels autors de la generació més avançada (Lobo Antunes, Lídia Jorge i companyia), l’èxit internacional ha arribat a una generació que en el moment de la seva consagració tot sovint encara no havia arribat als quaranta anys. Són autors nascuts majoritàriament durant els anys setanta amb nombroses traduccions arreu del món, un èxit de vendes continuat al seu país i un compromís ferm amb la literatura de màxima qualitat: és a dir, vénen molts llibres sense renunciar als principis estètics i a la vegada obtenen un gran reconeixement internacional precisament pel manteniment d’aquesta excel·lència literària.

A casa nostra, la majoria d’aquests escriptors són molt desconeguts. Se’ls ha traduït poc o gens i quan han merescut aquesta atenció sempre ho han fet les anomenades editorials independents. Petites, per dir-ho clar.  Però al seu país i també en molts d’altres –especialment França, on compten amb molts lectors i molt de reconeixement- noms com Gonçalo M.Tavares, Dulce Maria Cardoso, José Luis Peixoto, Jõao Tordo, Valter Hugo Mae o els d’una generació anterior com Mia Couto, José Eduardo Agualusa o Inês Pedrosa, poden viure de la literatura. Estam parlant de Portugal, un país amb una població similar a la del conjunt del territori de parla catalana i un territori si fa no fa semblant en número de quilòmetres quadrats.

Per descomptat que es podria afirmar que la comparativa no és vàlida atès que els portuguesos tenen un Estat propi i nosaltres no. Certament, el reconeixement internacional d’una literatura sovint depèn de l’eficàcia de la seva diplomàcia cultural, però puc assegurar que el pressupost de l’Instituto Camões i el de l’Institut Ramon Llull no estan tan lluny. Uns dotze milions els portuguesos i una mica menys de vuit els catalans.  El problema no és exterior sinó que rau en l’interior.

El nostre país és un país que consumeix pocs llibres, i amb la crisi econòmica encara menys. El fet de la convivència de dues llengües sempre afecta la més petita, per moltes campanyes positives que es facin. Així, segons les darreres enquestes, els compradors habituals de llibres en català –aquells que en compren cinc o més a l’any- no arriba al 24% de la població catalana i el descens de la compra de llibres –tant en català com en castellà- ha estat ben gran a casa nostra. Conec l’exemple de dues llibreries de signe ben diferent instal·lades en el barri barceloní de Gràcia, autoanomenada vila dels llibres per la nombrosa presència d’establiments dedicats a la venda d’aquest producte en el seu entramat viari- que poden servir com a exemple paradigmàtic de la crisi en el sector: cap de les dues pot sobreviure només venent llibres.  I compte, estic parlant de dues llibreries que programen com a mínim dues activitats culturals a la setmana i que se les empesquen totes per atreure els seus clients. Per tant, estam en un país que no compra llibres o que no en compra prou com per sostenir una indústria prou sòlida que permeti als seus creadors viure de la feina.

Perquè cal recordar que els lectors sí que existeixen. Les biblioteques han experimentat un augment molt important dels seus usuaris, així com també els portals que permeten la descàrrega de llibres, tant de forma legal com il·legal. Aquella classe mitjana que comprava llibres d’una manera molt més despreocupada que no pas ara abans de la crisi econòmica, s’ha reconvertit ara en un dels col·lectius que més usen les biblioteques públiques, tal com palesen tant els números de préstec com l’èxit de determinades activitats com els clubs de lectura, una autèntica moda a la ciutat de Barcelona, amb llistes d’espera molt grans. Aquest consumidor que el 2006-2009 gastava uns 150 euros de mitjana mensual en llibres és, des del 2009 cap endavant, un consumidor de 25 euros mensuals. Hi ha contribuït la incertesa econòmica general, el fet d’haver d’ajudar familiarment altres membres afectats directament per la crisi o la reducció d’ingressos –per exemple la pèrdua d’una paga extraordinària en el cas dels funcionaris.

En canvi, en paral·lel, el país ha experimentat més que mai una eclosió d’autors i d’editorials independents que fan bona la teoria malthusiana del creixement: els escriptors i els editors han augmentat de forma geomètrica mentre que els lectors-compradors ho han fet només de forma aritmètica –això si som optimistes i calculem que les noves incorporacions al mercat literari en la nostra llengua són superiors al descens de consum mitjà per part dels antics consumidors. Quin fenomen ho explica i quina ha estat la conseqüència? Doncs el fenomen és l’abaratiment fins a límits insospitats dels costos de producció d’un llibre. Perquè ens entenguem: fer 500 exemplars d’un llibre no costa més de 1.500 euros, tres euros per exemplar i de vegades menys. Això pot explicar el sorgiment de moltes editorials. En paral·lel es produeix un fenomen curiós: des de l’arribada de la crisi econòmica hi ha hagut una explosió de les escoles d’escriptura a casa nostra. Algunes eren veteranes i han multiplicat per molt els seus alumnes i d’altres han sorgit en els darrers temps. I tenen ple. Potser perquè hi ha molta gent que busca en l’escriptura una possibilitat laboral ajornada –per exemple els periodistes a l’atur- que ara es pot reprendre. D’altres perquè intenten provar fortuna en un camp molt complicat, com demostra l’augment brutal de la participació en els guardons literaris (malgrat que molts conservin la frustrant i al meu entendre poc democràtica barrera d’un gran nombre de còpies en paper, que en aquests temps ja tenen poc sentit i que segur que han frenat a més d’un participant potencial pel cost econòmic que implica competir) de tota mena.

L’eclosió tant d’autors com d’editorials és molt bona. Mai hi havia hagut tanta oferta a les nostres llibreries i mai s’havia treballat tant per diversificar el pensament únic –en aquest sentit cal recordar que el principal grup editorial en la nostra llengua té interessos molt arrelats en la dreta liberal i en l’espanyolisme ideològic. Ara bé, hi ha prou lectors per a aquests llibres? En pot viure algú més que el petit editor? Actualment, del 90% dels títols que s’editen en català se’n venen uns 500 exemplars de mitjana. Per tant, la influència en el pensament o en l’imaginari col·lectiu és mínima. A més a més, la retribució per a l’autor també ho és, de mínima, doncs aquestes vendes mitjanes d’un llibre que es vengui a 15 euros, no li reportaran més que 750 euros, dels quals haurà de pagar els corresponents impostos. L’editor, en canvi, hi guanyarà 1.500 euros, aproximadament, i si en publica una quinzena a l’any, podrà tenir un sou. Però l’escriptor no pot abusar del seu públic i no pot publicar més de dos llibres a l’any i això ja és un gra massa. Per tant, està abocat o a buscar-se una altra feina o a sobreviure fent una mica de tot per viure no ja de la literatura sinó a l’entorn de la literatura i de l’escriptura. És això –la supervivència amb uns ingressos escassos o molt escassos i altament irregulars que impedeixen cap mena de planificació de la vida més enllà de viure el dia a dia, fet que l’engloba dins la nova classe social del precariat- o convertir-se en escriptor de diumenge (ep, sense cap menyspreu a aquesta figura perquè són boníssims els escriptors de diumenge que ha donat el país al llarg del temps).

Ara bé, com a escriptor que viu a l’entorn de la literatura (no entrarem en disquisicions, però aquí hi tenen cabuda la redacció de qualsevol mena de text remunerat, els informes de lectura i treballs editorials, el periodisme ocasional, la conducció de clubs de lectura, correccions de textos, conferències, xerrades, cursos d’escriptura i qualsevol activitat més o menys vinculada) no deixa de sorprendre’m que alguns dels col·legues de generacions anteriors que havien aconseguit viure de la literatura hagin de tornar a les seves trinxeres. És el cas, per exemple, de Jordi Llavina o Lluís Anton Baulenas o Eduard Márquez, per posar només tres exemples d’autors que ho han explicat  -Llavina ha tornat a l’ensenyament i Baulenas –tot un guanyador del premi Sant Jordi, entre d’altres- tenia pensada la possibilitat de fer-ho, per exemple-.

Al meu entendre, aconseguir un sistema que permeti de forma estructural l’existència d’un grup d’escriptors professionals –que puguin ser-ho gràcies als premis que guanyen, a les vendes, a les ajudes institucionals, a un circuït ben pensat de presència pública- diversificat, multigeneracional i paritari és quelcom irrenunciable per ser un país amb un bon futur. No podem ser un país no lector. No podem ser un país que arraconi la nostra llengua envers la castellana i per tant que arraconi els escriptors que la fan servir a aquest amateurisme o a aquesta precarietat abans esmentada. I no ens ho podem permetre perquè la cultura, i en especial la literatura, és un dels nostres mostradors més importants i interessants, quelcom imprescindible per explicar-nos a l’interior i a l’exterior.

I és clar, la gran pregunta és: com ho podem fer, com podem recuperar aquests escriptors professionals que només s’entenen en un país que llegeix i que ho fa de forma regular? Doncs no hi ha moltes solucions, però sens dubte la primera seria aconseguir que la cultura i en especial la lectura fossin realment transversals al país: programes culturals en prime time a les principals cadenes televisives i radiofòniques públiques; ajudes estructurals al sector amb una política clarament intervencionista de subvencions que afavoreixi els establiments que venguin la literatura en la nostra llengua; ajuts a la creació semblants al model francès, suec o finès i a la vegada una llei de mecenatge cultural privat semblant al de les fundacions americanes; una regulació del sector de l’ensenyament de l’escriptura i la literatura; introducció de la literatura contemporània i coetània en els plans d’estudis de les facultats; supressió de la socialització dels llibres de lectura en els centres escolars; reintroducció d’assignatures de literatura a la secundària i introducció de titulacions sobre literatura, edició i escriptura a la universitat; anuncis sobre els beneficis de la lectura fets per esportistes, músics, cuiners, actors…

De propostes n’hi ha moltes, però també haurem de treballar essencialment l’autoestima: hem de fer que els nostres autors siguin cada cop més coneguts a l’interior del nostre territori i hem d’aconseguir fer veure als consumidors que la lectura en la nostra llengua i dels nostres autors és una experiència sovint molt més plaent que llegir la immensa majoria dels llibres que ens arriben per vés a saber quin estrany mecanisme editorial que bandeja la qualitat literària. Aquesta és una altra batalla en la qual s’hauran d’implicar directament els mitjans de comunicació però també les escoles, biblioteques, editorials, agents i els propis autors: només si aconseguim superar un autoodi que encara arrosseguem des de l’època franquista acabarem preuant els nostres escriptors i els seus esforços per fer del nostre un país normal. És el camí per tornar a tenir autors professionals que puguin sobreviure fent la feina més bonica del món: inventar històries.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Reportatges

Etiquetes: ,

1 reply

  1. Un altre dels teus articles sobre aquest tema que trobo exceŀlent. Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: