Els lleons d’Akram Khan, una hora d’hipnosi col·lectiva en moviment

02_untilthelionsrichardhaugton_jpg-width-3661-height-2441-p-9818

Richard Haugton

‘Until the Lions’ del coreògraf i ballarí Akram Khan és una adaptació del recull ‘Until the Lions: Echoes from the Mahabharata’, una reescriptura en vers per part de Karthika Naïr del gran poema èpic en sànscrit. Als 13 anys, Akram Khan s’estrenà en escena amb la versió teatral d’aquesta història, a les ordres de Peter Brook. El ballarí s’acaba de trencar el menisc, en un dels assajos, i ha estat substituit per Rianto. El muntatge recorre els grans teatres d’Europa amb la resposta sempre entusiasta del públic.

És aquesta una obra sobre l’amor que explora els conflictes de gènere, la sexualitat i la tragèdia. Amba, una princesa segrestada el dia que tria marit, no té el dret de lluitar contra la persona que l’ha ofesa. La transformació en guerrer li permetrà la venjança; la lluita significarà l’alliberament i la mort de Bheeshma.

06_untilthelionsrichardhaugton_jpg-width-3661-height-2441-p-9826

Richard Haugton

Si aquesta és la història en què es basa la peça, el muntatge de Khan ofereix una hora d’hipnosi col·lectiva, amb tres ballarins sobre una mena de secció d’arbre gegant i quatre músics que toquen i canten amb energia, gairebé delirant, al perímetre. La delicadesa s’expressa amb els llargs cabells, al vent, d’una de les dues ballarines o amb la precisió corporal. La percussió i els sons electrònics intensifiquen l’efecte aclaparador, màgic i fins i tot sinistre de la dansa. El conjunt és un cant a la bellesa, amb moments refinadíssims i instants d’inspiració marcial. És molt difícil proposar idees inèdites, sembla tot inventat però Khan ho fa, sense perdre el seu estil. L’hermetisme asiàtic juga a favor del misteri que s’hi evoca. Els protagonistes ballen però també aprofiten l’ampli espai de l’escena de múltiples maneres, amb girs tècnics però també corrent, botant, lluitant i copulant. L’erotisme d’Amba esdevé un combat mortal, quan es revenja i bat Bheeshma que l’ha menyspreat. Als instants finals, l’immens tronc de l’escenari agafa volum i s’esquerda. De les escletxes, llum i fum, fan de l’escena un espai volcànic, l’origen del món. Sigui veritat o no, cada obra de Khan fa creure que moltes de les obres de dansa contemporània que hem vist, són simples còpies menors.

Carles Domènec

Enllaç a les imatges del muntatge, aparegudes al diari The Guardian. 



Categories:Arts, Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: