Una de les coses que més greu saben quan s’exerceix de ressenyista de guàrdia és no poder arribar a tot, pensar en la gran quantitat de llibres bons que no s’han pogut llegir i comentar. I sobretot sap greu quan finalment ens enfrontem amb la lectura d’un text aparegut ja fa uns mesos de gran qualitat i pensem amb impotència que potser la ressenya arriba massa tard. L’únic consol és el de pensar que els llibres bons mai no caduquen. Això és el que m’ha passat amb L’últim defensa, del Jordi Agut, un sensacional debut en el camp de la novel·la negra en català que ha estat molts mesos sobre la taula fins que ha arribat l’hora de gaudir immensament amb la seva lectura. El llibre, publicat per Stomberg, ens presenta un policia de la interpol enfrontat a un tot un seguit d’assassinats arreu d’Europa amb el futbol com a desllorigador.

El millor que puc dir de L’últim defnsa és que si l’hagués escrit un britànic hauria venut milenars d’exemplars i seria una obra de culte d’entre les moltíssimes que insereixen el món del futbol com a escenari, començant per un dels llibres més bonics mai escrits sobre el futbol, el clàssic Fiebre en las gradas de Nick Hornby i acabant per les darreres provatures de Philip Kerr, que cansat de fotre errors històrics de volada s’ha passat a la champions. Passa que el llibre l’ha escrit un periodista de Manresa i ja sabeu que a casa nostra això del futbol i la literatura no acaben de quallar bé, malgrat El delantero centro fue asesinado al atardecer, del gran Manuel Vázquez Montalbán.

En tot cas, la lectura de L’última defensa es molt recomanable. Ho és per la vivacitat dels capítols, pel ritme de l’acció, per la magnífica capacitat de dosificar la informació, pels bons personatges secundaris que introdueix Agut i sobretot per la col·lecció de girs finals que fa el text i que demostren que Agut ha sabut llegir i interpretar una tradició de llibres d’aquesta mena per fer-se-la pròpia i per trobar un camí que li ha de dur molts èxits. El fet d’ambientar la novel·la fora de Catalunya, combinant equips més importants i uns altres molt més modests però de gran record en els aficionats hi afegeix molts punts.

L’estructura de l’obra està molt ben pensada. El nom dels capítols acompanyats de la petita definició de cada una de les fases del partit ajuda a entrar en olivetes i l’estona es passa vibrant, desitjant que el llibre de Jordi Agut no sigui flor d’un dia. Té talent per explicar el que sap i per crear i recrear allò que només imagina i que converteix aquesta novel·la en una lectura que m’ha sorprès fins al punt que, en català, per a mi és la novel·la negra revelació del 2016. Per molts anys i que poguem celebrar moltes vegades notícies tan bones com aquestes: l’aparició d’una veu nova, valenta i que sembla que té un camí propi.

SEBASTIÀ BENNASAR

L’últim defensa.

Jordi Agut

Stomberg Editorial