Faig meva una idea de Joan Fontcuberta, com ell es fa seves les imatges dels altres en alguns dels projectes. Amb l’allau d’imatges que ja existeixen, en plena era digital, i les fotografies que es generen cada dia, la possibilitat de deixar d’utilitzar la càmera de retratar i reutilitzar les imatges que ja existeixen és una opció ferma i versemblant.

Sí, sempre ens quedarà la fotografia record, la del teu fill en un campionat de futbol o l’encàrrec professional que serveix per menjar (en la majoria de les feines, de menú senzill). Aquests dies a Arles, molts dels 100.000 visitants durant els ‘Rencontres’, cita major de la fotografia artística, passegen amb una càmera al coll (de vegades, fins i tot dues). Dos models destaquen pels racons de la ciutat: el de la càmera inspirada en les llegendàries telemètriques d’antuvi i les reflex amb grans objectius, que semblen metralletes. I què fotografien? Els carrers d’Arles? Les persones? (que són les mateixes que passegen per qualsevol ciutat europea a l’estiu); la vida provençal, emparentada a la de la Toscana o l’Empordà? Tenen aquests fotògrafs la capacitat de fer instantànies diferents?

Mentre em feia la pregunta, un poc sense sortida, i elaborava la resposta, em vaig trobar una escena inesperada. Un al·lot es dirigí educadament a un senyor, major i gruixat, amb la intenció de retirar-lo del seu angle de visió, i poder observar millor alguna de les fotografies de l’exposició dedicada als primers treballs de Joel Meyerowitz. La jaqueta, blava i primaveral, de l’home gran contrastava amb la xafogor estiuenca i la mínima indumentària de la majoria dels visitants a la mostra.

“Monsieur, pardon”, digué el jove, que intentava desplaçar l’home gran.

I en veure el rostre del senyor, que retratava amb el seu mòbil les fotografies vintage del gran clàssic nord-americà, una veueta interior em corregí aquelles paraules del jove:

“Non, ce n’est pas monsieur pardon, c’est Monsieur Depardon!” (perdoneu el joc de paraules però la culpa és de la veueta interior que, en aquell moment, anava per lliure i desfermada).

Sí, era un altre clàssic com Meyerovitz, Raymond Depardon, el de les fotografies de la política francesa, el gran retratista de la França rural, el fotoperiodista i emprenedor, el del reportatge sobre el psiquiàtric italià, el de la meravellosa filmació de cinema ‘Délits flagrants’ (1994) sobre la justícia, amb el ritme ensopit de les millors pel·lícules existencialistes i la profunditat de les que, d’elles, encara avui suporten el pas del temps. Les cròniques sempre el relacionen amb el mite de la Leica.

No vaig trobar Depardon el dia abans, tot i que l’havia cercat, perquè l’anunciaven signant, al temple literari que és la llibreria de l’editorial Actes Sud (la recent ministra de Cultura francesa, la belga Françoise Nyssen, n’era fins fa poc la directora general; el seu pare fou el creador d’Actes Sud a Arles i amb el seu marit creà la llibreria en qüestió). I me’l trobo ara, fotografiant amb un mòbil còpies d’època de Meyerovitz, i enviant-les a una xarxa social o per correu electrònic.

Del director del festival d’Arles són les paraules següents: “vivim en un món ple envaït d’imatges digitals. Mostrem els colors vintage del anys 1960, 1970, 1990 de Meyerovitz”. El mateix Sam Stourdzé resumeix així el sentit del festival: “els fotògrafs revelen, expliquen, en són testimoni, inventen, observen, reconstrueixen amb el seu propi llenguatge, que és el de la imatge”.

La innovació en l’era digital és que la càmera de retratar ha esdevingut menys necessària, per construir imatges. La matèria primera s’ha eixamplat. Un món líquid? Una experiència virtual? El que de veritat és preocupant és el soroll digital, saber distingir un camí entre tantes possibilitats, que sovint provoquen esgotament abans de començar.

Per construir una imatge, ara ja tenim l’accés a Internet com a inspiració i font universal, disposem de programaris per simular, trucar, emfatitzar, retallar. En el camp del retrat, és interessant veure com l’aparell canvia la manera d’apropar-se al subjecte fotografiat. No fa la mateix aproximació un fotògraf amb una càmera amb el visor al mig (que tapa els dos ulls al retratat) que si n’usa una de visor a un costat, que deixa veure un ull i escurça la distància subjectiva. L’ull al descobert acosta i trenca una barrera, mur que no és sempre una limitació perquè permet utilitzar, si s’escau, la càmera d’escut psicològic, de protecció. Montserrat Caballé s’empipà una vegada amb una retratista del diari El Periódico perquè es presentà amb una minúscula Leica a fotografiar-la. Ella s’esperava, com a mínim, una càmera de plaques, de les que el fotògraf s’ha d’amagar amb un pedaç negre durant l’instant decisiu. La fotògrafa ho conta com una anècdota impertinent però, si ho reflexionem en termes de distància, la reacció no és tan absurda. La cantant és una deessa i tots sabem que els déus no són accessibles.

Els canvis són més rellevants si la càmera prescindeix de visor i es mira per la pantalla. L’experiència canvia i, en conseqüència, es fotografia diferent. Les distàncies encara s’alteren més amb un mòbil, eina creada amb una altra funció principal. Permet que l’atenció es desviï i fer servir aquesta distracció com a útil creatiu. I què passarà amb els futurs ulls biònics, que ens permetran retratar amb el pensament, fixant les imatges sense cap dispositiu visible. Bé, sembla molt enfora però, ben mirat (mai millor dit), ja hem fet més de mig camí per assolir-ho. I arribarà abans que l’evolució de la nostra cultura de la imatge fixa ho pugui pair.

Carles Domènec