Viatjar per descobrir qui som

Toni Catany

Toni Catany al sopar d’un dels Premi Serra d’Or. Fotografia de Carles Domènec.

I tornem a contemplar l’obra del fotògraf Toni Catany, tan bella i encalmada, plena de detalls. L’exposició pòstuma ‘Toni Catany. D’anar i tornar’, dels comissaris Alain D’Hooghe i Antoni Garau, es pot veure al Casal Solleric de Palma fins al 20 d’agost. Abans la gaudiren a Barcelona i Madrid. Quin contrast, el Born de Palma ple de turistes a les terrasses i la planta noble del Solleric tranquil·la i senyorial. La mostra tracta el viatge en un sentit ben distint a la de la majoria de visitants de l’illa. Catany no ho fotografia tot, confessava que era capaç de viure sense una càmera. Són les seves imatges el contrari d’instantànies, són estats d’ànim.

Hi havia una època en la qual la fotografia imità la pintura. D’aquesta manera, les persones que no es podien permetre que un pintor els retratés, es podien fer una fotografia a l’estil dels pintors. S’imitaven els enquadraments, els gestos i les textures. És clar que Toni Catany no representa aquell pictorialisme fotogràfic però sí n’està emparentat. El fotògraf viatger recorre el món a la recerca del seu món de Llucmajor, cercant-hi traces de l’època en què era un infant, abans de partir a estudiar a Barcelona. I això cal fer-ho amb la calma de Catany, investigant en textures i colors, interpretant les taques de les parets del Caire o les mirades berebers, com un codi conegut i ancestral, sempre mallorquí o, de forma més precisa, llucmajorer.

Llucmajor no té mar, tot i que aquest pugui intuir-se des dels terrats de la ciutat. A les imatges de Catany, el mar hi sol ser present però des de la terra ferma, és una visió terrestre del mar, no és la del mariner. Les fotografies de Catany convoquen l’espectador a descobrir informacions en les successives contemplacions de les imatges. Un retrat qualsevol, acaba convertint-se en un diàleg amb la atemporalitat, un paisatge esdevé una referència a la pintura renaixentista italiana. Interessants són les natures mortes dels darrers anys, amb negres impossibles al món argèntic, obscurs que fan de la llum, per absent, un do preuat.

Carles Domènec

catsny2

Casal Solleric de Palma.

Crònica de l’exposició a la Pedrera:

A la Pedrera, els bocins de vida de Toni Catany



Categories:Crònica

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: