El periodista Carles Prats fa una lliçó en directe durant la presentació del llibre del cardiòleg supervivent de la tragèdia dels Andes del 1972, “Tenía que sobrevivir”, publicat per l’editorial Alrevés

M’agrada quan els periodistes de TV3 deixen el plató per enfrontar-se a la vida real. I m’agrada encara més quan l’espai de la vida real és la sala de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya i ho fan per presentar llibres. Si fa un temps va ser Núria Solé qui va brodar la presentació del llibre de Puigbó sobre els Savis editat per Meteora, avui ha estat el torn del seu excompany als informatius del migdia, Carles Prats, que ha ofert una lliçó modèlica de periodisme en directe en una sala plena a rebentar però on es torna a lamentar que no hi hagués joves aspirants a continuar amb aquest sensacional ofici. Algú els hauria d’explicar als nois que el periodisme és tot allò que passa més enllà de les aules i que per ser bo s’ha de llegir molt, molt variat i aprendre dels mestres. I més quan és de franc. Prats, que ha començat la seva intervenció confessant que pateix una cardiopatia, ha estat, doncs, un excel·lent presentador per al llibre de Roberto Canessa, important cardiòleg infantil i un dels supervivents de la tragèdia dels Andes de 1972 que estava disposat a contestar el que ell volia, però Prats l’ha sabut lligar curt per conduir el discurs.

La sala estava plena de gom a gom per veure l’autor de Tenía que sobrevivir, publicat per Alrevés, que ja porta quatre edicions del llibre en poc més de mig any. Els integrants de l’equip poden treure pit amb el llibre i amb la resposta que està tenint, i poden estar contents perquè ahir es va produir un dels petits miracles del directe: hi havia una part important del públic plorant o a punt de fer-ho, mentre escoltaven les paraules del doctor Canessa, que ha tingut la rara habilitat de per un moment fer-nos oblidar dels Andes per centrar-se en les dificultats de la seva tasca com a cardiòleg infantil. I el mèrit de les emocions és tot seu.

Canessa és un motivador professional i un comunicador excel·lent. I quan ha volgut ha sabut tocar la fibra sensible. No debades ell va ser un dels primers en menjar la carn humana dels seus propis amics morts en l’accident aeri i en trencar el tabú i va explicar que “un dia quan el meu fill tenia quatre anys a l’escola li digueren el que jo havia fet. I ell ho va reconèixer i va dir-los als altres nens que si volia els en donava detalls. I ho va fer perquè jo li ho havia explicat, perquè amb els nens sempre s’ha de ser sincer”. Potser aquesta sinceritat és la que fa que pugui salvar vides de nens cada dia que passa. També va explicar que “nosaltres no som herois, nosaltres no érem altruistes, férem el que férem per salvar-nos a nosaltres” i explica que va caminar onze dies travessant els Andes gairebé sense roba ni menjar amb un sol objectiu: “dir-li a la meva mare que no estava mort”.

Ell no és mort, és clar, però deu haver agafat una al·lèrgia de per vida a les baixes temperatures i al fred. Perquè no es queixava quan a a la sala començava a fer una calor infernal incrementada per les emocions a flor de pell del centenar llarg de persones assistents. I sí, ho han vist bé, era una presentació d’un llibre i un 20 de juliol.

Però de totes aquestes històries ja hi ha pel·lícules, i llibres i documentals que ho expliquen. El que només pot explicar Canessa és la comunió amb els seus pacients i només a ell li brillen els ulls quan diu: “jo sabia que aquesta nena, als Estats se salvaria i a l’Uruguai no”, referint-se a una de les seves pacients. Canessa ens ha ofert un regal molt gran: la constància de la caminada com a objectiu. I una frase terrible: “Vaig arribar a envejar els morts perquè per a ells el patiment a la fi s’havia acabat”.  Suposo que la dificultat, amb en Canessa, hauria estat escollir un titular. Però això ja no toca.

SEBASTIÀ BENNASAR