Manuel de Pedrolo: “Josep Pla és un idiota”

La lectura de Si em pregunten, responc, atorga algunes de les claus de l’obra de l’autor del Mecanoscrit del segon orígen, però són també una clau sobre la seva mirada sobre finals dels seixanta i principis dels setanta i obren el dubte sobre si encara som una cultura burgesa

Que l’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més prolífiques i complexes de la nostra literatura ningú no ho posa en dubte. I que en el gruix dels seus 128 títols trobem llibres imprescindibles, tampoc. Però més enllà de l’autor teatral, del novel·lista eficaç que es val de tots els gèneres literaris per introduir la modernitat al país, o fins i tot del poeta, hi ha un Pedrolo més ocult que a la vegada és també imprescindible per entendre la cultura i societat catalana des dels anys seixanta fins a la seva mort el 1990. Es tracta dels volums que apleguen els seus articles d’opinió; els seus dietaris dels anys vuitanta i els epistolaris editats fins al moment (demolidor i terrible el que mantenen amb Jordi Arbonès, que s’ha de complementar necessàriament amb el que el traductor va mantenir amb Joaquim Carbó, aquest molt més extens). És a aquest tipus d’obres que pertany el volum Si em pregunten responc, publicat el 1974 per Proa i que recull tot un seguit d’entrevistes  i qüestionaris -en total 21- entre el 1961 i el 1973, que li feren a l’autor al llarg del temps.

En aquestes entrevistes, en Pedrolo dóna algunes de les claus per entendre el seu teatre -que ell considera fracassat ja que mai no va tenir grans representacions de més d’una nit i per tant no va assolir un públic massiu- i sobretot la seva narrativa. També ens ofereix saboroses reflexions sobre el paper dels intel·lectuals, sobre l’ofici d’escriure i sobre la situació del país, els premis literaris o les seves creences polítiques.

Una de les més interessants i polèmiques ja llavors, va ser la que li féu el mestre de periodistes Josep Maria Huertas Claveria el 1969 per a la revista Oriflama, en què afirma que “En Pla és un idiota. El que passa és que ell va col·laborar des de bon començament a la premsa falangista i mai no es va plantejar la possibilitat d’una positura compromesa (…) el fet és que és un escriptor de la burgesia catalana per excel·lència, i ja sabem que aquesta és la que compra llibres. No vull dir, amb això, que Pla sigui un escriptor dolent, però tampoc no crec que sigui el millor prosista del país; per a mi és molt superior l’Artís-Gener”.

A banda de les rèpliques i contrarèpliques que va generar l’entrevista llavors, em quedo amb l’esment a Artís-Gener, “Tísner”. Un altre dels nostres oblidats, ja no només en la seva obra narrativa -només les Paraules d’Opoton el vell està viu- sinó en les seves imprescindibles memòries en quatre volums, un document imprescindible per entendre la vida cultural del país des d’abans de la guerra i fins als anys vuitanta.

És curiós veure que “l’escriptor de la burgesia”, com l’anomenava Pedrolo, ha sobreviscut, es busquen amb delit els seus originals i l’anunci d’un llibre inèdit se celebra amb gran delit (i, evidentment, de forma merescuda) a les pàgines culturals, i en canvi, tants i tants bons escriptors compromesos, d’esquerres i republicans, queden en l’oblit. Som encara una cultura burgesa?

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: