L’escopeta de caça del japonès Yasushi Inoue (1907-1991) és un dels primers quatre títols d’una nova editorial, Quid Pro Quo, germana petita de la pollencina El Gall Editor.

La ‘nouvelle’, de 67 planes, ens descriu tres cartes d’amor i desesperació, de tres dones a un mateix home, l’amant, la muller i la filla. En un joc complex de miralls i mirades entrecreuades, els petits detalls d’una carta descobreixen grans secrets a la següent. Al cinema, sovint un director ens mostra un objecte que l’espectador intueix que prendrà sentit en seqüències posteriors. Així ho fa Inoue, amb un ritme cinematogràfic, que utilitza aquest mecanisme per fer avançar la trama. Les tres cartes esdevenen variacions d’un amor compartit, d’un home per tres dones.

L’estil recorre a belles imatges, fosques i misterioses . “Encara no he conegut cap home que compleixi dues condicions: tenir la línia del cabells de la nuca ben afaitada, fresca com un tall de llimona, i exhibir una anques gràcils però fortes com les d’un antílop”, diu Midori, l’esposa.

A la novel·la, l’amor troba el seu sentit al punt equidistant de la vida i la mort. El text ens qüestiona si és més important estimar o ser estimat. “Potser fins i tot als setze o als disset anys, quan encara no sabem pràcticament res de què vol dir estimar o ser estimada, les dones ja ens adonem instintivament que la felicitat es troba en el fet de ser estimades”, conta Saiko, l’amant plena de turment.

El director literari de Quid Pro Quo, Antoni Xumet, resumeix l’obra publicada com un enorme haiku, on no s’hi pot afegir ni suprimir ni una coma. En la tasca d’acostar-nos l’art d’Inoue, s’ha de destacar la traducció de Jordi Mas (1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’escopeta de caça (1949) va guanyar el prestigiós premi Akutagawa.

Carles Domènec